P

assada la Marató per la pobresa, des de Càritas Manresa ens congratulem de l'esforç mostrat per tanta gent disposada a donar un cop de mà.

Però avui voldríem anar una mica més enllà i convidar-vos a reflexionar sobre la pobresa. A part del joc mediàtic de les quatre cadires que ja ha estat debatut: que si només sol n'hi ha quatre, que on són les que falten, etc, és claríssim que la pobresa no és una malaltia ni una fatalitat, sinó un dèficit del nostre model social, i no es pot només resoldre amb una marató. Sort de la professionalitat dels que l'han conduït, que no han permès caure en la filantropia de la caritat mal entesa que neteja les consciències però també humilia les persones.

Només quatre xifres per il·lustrar-ho: a la marató s'haurà recaptat per sobre dels 4 M d'euros. Però el que es mou a Catalunya en l'anomenat Tercer Sector és aproximadament de 5.000 M d'euros/any (2,8% del PIB). I ja recordareu que l'espoli fiscal que tenim a Catalunya és al voltant de 20.000 M d'euros/any; i que el no retorn del 0,7% de l'IRPF és de 43 M d'euros/any. Quan aquest Tercer Sector mou més de 400.000 voluntaris i ara ja abasta al voltant dels 2.000.000 persones.

Per això tot l'esforç fet per tantes i tantes persones no es pot quedar només com un remei puntual d'un dia de maig.

Per això diem que la pobresa no és una malaltia sinó un dèficit del nostre model social, i s'ha de combatre, en primer lloc, amb polítiques d'acció i de justícia, d'inclusió i de cohesió; i en segon lloc, amb tots els esforços col·lectius que calguin. No ens podem deixar enganyar pels poderosos corrents de pensament social i religiós que ens empenyen a despolititzar la justícia i l'acció social.

Per això la primera responsabilitat d'acció i de reacció correspon als governs. Aquesta situació té unes causes i uns responsables: grups i persones que amb total impunitat es mouen en unes estructures socials, econòmiques i polítiques radicalment injustes. I per sortir d'aquesta situació, calen polítiques decidides de formació de joves, de redistribució de la riquesa i el treball, de solidaritat, etc.

I després preguntem-nos què cal fer a nivell personal o col·lectiu per disposar de seient per a tothom, i de crear xarxa de suport en la proximitat.

Tant aquesta marató com el treball social de tants col·lectius i de tantes persones no ens ha estalviat de preguntar-nos per què manquen cadires i per què cada vegada més conciutadans queden en fora de joc.

Mentre això no passi, no hauríem de seure tranquils.