E

m refereixo a la del 1942, evidentment. Ara fa setanta anys, la coalició liderada per l'Alemanya nazi estenia el seu poder per tres continents i n'amenaçava dos més. A Europa, el feixisme dominava des de la península Ibèrica fins a les portes de Moscou. En tres anys de guerra, i a part dels neutrals Suïssa, Suècia, Portugal i Irlanda, només el Regne Unit (amb l'imperi al darrere) i la Unió Soviètica, replegada 2.000 quilòmetres a l'est, resistien l'empenta de la Whermacht i els seus aliats. A l'altra banda del Mediterrani, l'Afrika Korps havia empès al 8è exèrcit britànic fins a les portes de l'estratègic canal de Suez. Si ningú no aconseguia impedir-ho, Rommel, des del sud, i Von Paulus, des del nord, creuant el Caucas, es trobarien a l'Orient Mitjà i s'apoderarien de les reserves de petroli més importants del món. A l'altre extrem del planeta, el Japó dominava gairebé tota la Xina, havia capturat les principals colònies britàniques i nord-americanes del Pacífic, s'havia atrevit a castigar la flota dels Estats Units i amenaçava d'arribar a l'Índia a través de Birmània (per això el pont sobre el riu KwaiÉ). Els aliats explicaven el curs de la guerra per derrotes i retirades: Varsòvia, París, Dunkerque, Bergen, Creta, Manila, Honk Kong, Singapur, Tobruk, Kíev, Pearl Harbor, les SalomonÉ Als Estats Units i a Austràlia la psicosi de la invasió japonesa s'estenia entre la població; als països europeus ocupats pels nazis el derrotisme s'apoderava dels resistents; i a la immensa Rússia la fe en les pròpies forces començava a fer figa. Winston Churchill, que havia mantingut alta la moral del poble britànic malgrat la soledat i l'adversitat, començava a ser obertament qüestionat.

I aleshores, el 23 d'octubre, en un llogarret perdut del desert egipci anomenat El-Alamein, en Monty, comandant de l'exèrcit britànic a l'Àfrica, aconsegueix aturar i derrotar les tropes expedicionàries alemanyes fins al punt d'obligar-les a iniciar una retirada que no s'aturarà fins a arribar a Tunísia. Uns dies més tard l'exèrcit imperial japonès coneix per primer cop la derrota quan els marines nord-americans desembarquen a Guadalcanal i consoliden posicions. I, per últim, el 18 de novembre, els homes i dones que resistien a les ruïnes de la ciutat industrial de Stalingrad, a la vora del Volga, reben l'ajuda d'un immens exèrcit roig que encercla 600.000 soldats i oficials ale- manys (i d'una quinzena de nacionalitats més) en el que acabarà sent, per a la majoria d'ells, la seva tomba. En poc més d'un mes la guerra i la història donen un tomb decisiu i l'esperança retorna als milions de persones atrapades en aquella conflicte infernal. Malgrat tot, quedava moltíssima feina per fer, per això el primer ministre britànic va voler matisar l'eufòria dient que "ara no és el final, no és ni tan sol el principi del final, és, potser, el final del començament".