L'
Estat espanyol, al qual pertanyem des de fa segles per la força de les armes, l'apatia i la resignació populars i la manca de democràcia interna, es troba totalment col·lapsat: econòmicament i socialment. Es tracta d'una estructura política, nascuda per la voluntat antropofàgica del Regne de Castella, que, amb un lleuger maquillatge quan li ha convingut, ha fet barroerament i tràgicament a imatge seva. Però avui no volia parlar del que és i significa Espanya, sinó de la situació de crisi i d'insolvència profundes a les quals ens han portat els dirigents espanyols. I això va lligat òbviament amb el seu concepte endogen i monopolístic de la política, amanit d'alguns tics clarament ètnics, de manera que han trinxat barroerament la iniciativa natural de les zones més dinàmiques econòmicament de l'estat, com Catalunya, sinó que han empobrit tot el conjunt, especialment a la darrera dècada, que ha estat un veritable festí de nous rics que només han beneficiat les empreses constructores i els monopolis que viuen a redós dels pressupostos generals de l'estat.
Per altra banda, es fa evident que el teixit productiu espanyol és molt feble i que les polítiques s'han fet sempre a favor dels terratinents i de la gran empresa, deixant de la mà de Déu la indústria autòctona, les pimes i els autònoms, que són els que aguanten el país, si bé amb unes xifres individualment més discretes que no pas les de les grans corporacions, que és, val a dir, on també hi ha més comptabilitat creativa i evasió d'impostos, amb la indiferència vergonyant del poder polític. És clar que fora d'aquí hi ha també gent i empreses petites i solvents, però el seu percentatge respecte de Catalunya és proporcionalment molt menor.
Si bé se n'ha parlat i escrit força, sobre la gran quantitat d'infraestructures públiques que s'han construït i no han generat valor afegit, sinó un gran forat financer, val la pena llegir l'obra de Pere Macias i Gemma Aguilera, La gran bacanal, ed. Deu i Onze.
A banda de repassar totes les bestieses que s'han fet, utilitzant dades i documentació prou contrastades, és interessant veure com s'identifiquen clarament els responsables -que segueixen ara tan amples, com si no hagués passat res- i sobretot la ideologia sota la qual s'aixopluguen i que els dóna, pel que sembla, tota la legitimitat a l'hora de drenar els recursos dels que treballen en benefici del seu petit i panxacontent món.
Llegiu el que van dir els ministres d'aquells anys, Francisco Álvarez Cascos, del PP ("No comparto, porque no es europeo, eficiente ni bueno para nadie el diseño de las políticas de infraestructuras basada en criterios que primen, a priori, los territorios mejor dotados ante los más aislados ÉNo se puede liderar la política de convergencia y de cohesión profundizando en las diferencias entre naciones o regiones, sinó contribuyendo a su reducción") o Magdalena Àlvarez, del PSOE ("Nosotros no supeditamos la política de infraestructuras a la rentabilidad económica, porque con criterios de rentabilidad más de la mitad del Plan Estratégico de Infraestrucuturas y Transportes no se podría hacer. Estamos hablando de criterios de rentabilidad social y territorial con la perspectiva de la cohesión"). No crec que calgui afegir res més.
Un observador imparcial diria, amb raó, que, o bé som rucs, o patim la síndrome d'Estocolm! Sort n'hi ha que els catalans sembla que comencem a despertar i encarem el camí de l'emancipació nacional. Si ens quedem, la misèria induïda i l'espoli disfressat de solidaritat seran insostenibles. No badem!
