E

l fins ara alcalde de Figueres i nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, té una magnífica oportunitat de mostrar-nos fins a quin punt se sent obligat per les seves paraules i conviccions, un dels millors indicadors de la noblesa de les persones. El nou conseller va qualificar el tram gironí de la N-II com un "corredor de la mort", ateses les xifres d'accidents i de víctimes mortals que registra anualment. Tenia tota la raó. Com és lògic, si denunciava una situació tan ignominiosa sense fer-hi res és perquè no hi podia fer res: la N-II és una carretera de l'estat, el desdoblament ja està compromès, i l'únic que podia fer com a alcalde és denunciar la situació tan gràficament com fos possible. Ara, però, té a les seves mans una situació exactament igual d'ignominiosa i que depèn d'ell: el tram sud de la C-55. El tram gironí de la N-II té un centenar de quilòmetres, i el sud de la C-55, entre Manresa i Abrera, una trentena, però l'estadística de víctimes mortals per quilòmetre és perfectament equiparable. També en tots dos casos la densitat del trànsit és de 30.000 vehicles diaris, una intensitat que la mateixa ministra Ana Pastor va qualificar de "gairebé insuportable". En el tram de Manresa a Abrera hi han mort, des del 2008, 33 persones, més o menys una víctima per quilòmetre. La dada no és inferior a la de la N-II. Per tant, en paraules del conseller Santi Vila, aquest tram de l'eix del Llobregat és també un "corredor de la mort". Ningú que tingui un cert sentit de l'honorabilitat i del pudor polític no permetria que un corredor de la mort es mantingués a les seves mans sense fer-hi tot el que fos possible i més. De moment, el seu departament té en redacció un desdoblament que, quan estigui dibuixat, no tindrà cap data, ni tan sols aproximada, per anar endavant. El marge de millora de la situació que es troba el conseller Vila, per tant, és enorme. Al costat de la carretera mortal hi ha una autopista gairebé buida que ningú no gosa tocar i l'ús de la qual faria innecessària una gran inversió i un gran impacte ecològic. Vila podria començar per investigar i explicar-nos per què aquesta opció tan lògica és sistemàticament ignorada.