P

recisament ara que tothom es queixa de les atzagaiades generalitzades, ara que una trista ventositat a Santpedor, o a Calaf o allà on sigui, produeix un estupor tan profund que som incapaços d'endevinar-ne l'origen, el motiu i la conseqüència, és quan hem de mirar el diccionari i observar, amb la modèstia que ens caracteritza, el millor qualificatiu. És clar que no tots estem tallats pel mateix patró -gràcies a Déu-, però la immensa majoria de capdavanters en el funcionament de la nostra immobilitat només es mereixen un adjectiu, per cert que jo em pensava que en català no era normatiu i resulta que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, segona edició, l'accepta. Aquest és el de burros.

El que passa és que estem en un món farcit d'eufemismes i tothom, per poder dir la seva, és capaç d'interpretar Einstein en qüestió de cinc minuts, sempre que el receptor sigui idoni per combregar amb rodes de molí, i d'aquests n'hi ha uns quants. No cal anar gaire lluny, no vull remetre'm a instàncies llunyanes -que prou carregades estan de fems-, parlo, o vull parlar, de la quotidianitat, a la qual jo tan sovint faig esment. Al constant conviure amb idioteses, i ja em disculparan alguns, la perpètua excusa del que no mana i la demostració d'ineptituds prou clares però entestats a deixar-ne constància.

Deia algú, no fa gaire, que Manresa necessita buscar un centre neuràlgic, ja que Sant Domènec -el de sempre- i el carrer Guimerà o el Passeig estan malmesos per la intersecció d'una Muralla. La solució està en desviaments grotescos i amb arranjaments dignes del millor teatre de disbarats. Voler fer passar per l'avinguda de les Bases un trànsit que s'origina al bell mig de Manresa -malgrat el greu que algú li sàpiga- és tan absurd com voler solucionar el problema circulatori amb un carril bus, un tramvia i una eixamplada de voreres. Tant se val avisar Clint Eastwood i que es posi l'uniforme de xèrif i comenci a anar a La Florinda a explicar-los com han d'anar les coses a partir d'ara, si és que els interessa.

Toquem de peus a terra, Manresa és com és i no permet grans canvis d'infraestructures. Des que era petit, i d'això ja fa uns anys, sento a parlar que el Conservatori ha d'anar a terra, que l'estació de Renfe ha d'arribar a Sant Domènec i que a la Bonavista s'ha de fer una gran plaça que faci possible encarrilar la carretera del Pont de Vilomara, des del Passeig, sense haver de tornar-se mico en el guirigall de semàfors mal sincronitzats i carrils que acaben en no res. Al capdavall no es farà res de res, en els propers cinquanta anys, ja que pressupostos, voluntarietat i liquiditat ho fan totalment inviable. Per això demano als il·luminats que proposen el que proposen, on carall eren quan feien falta. M'imagino l'alcalde Soldevila, totalment innombrable pel seu passat polític, quan va fer la gran obra des del pont de Ferro fins a la caserna de la Guàrdia Civil, ells hi estarien en contra, i l'excusa que no es podia dir res, ara ja no val. Aquella va ser una obra magnífica de la qual alguns manresans encara ens sentim orgullosos. Això no vol dir tendència política, vol dir estimació a la ciutat que ens ha vist néixer, i la intencionalitat de no fer volar coloms a l'empara de criteris de cine de barri.