A
ningú no li agrada pagar impostos. La percepció que els poderosos gaudeixen d'impunitat, sumat a les evidències de malbaratament en les administracions, han refermat aquest sentiment. Uns 253.000 milions d'euros anuals (el 26% del PIB) escapen al control del fisc, (47.360 milions a Catalunya). La riquesa generada per aquest tipus d'activitats paral·leles va créixer el 33% des del 2008. Espanya és la campiona de la "caixa B". La societat i els dirigents semblen assumir-ho com un fet natural i inevitable. Entre els molts canvis de mentalitat que necessiten arrelar en la digestió de les experiències d'aquesta dolorosa crisi, la intolerància amb els defraudadors ha de figurar dels primers. Alguns experts asseveren que amb sis milions d'aturats -la quarta part de la població activa- només l'anomenada "economia informal" explica que no s'hagin produït revoltes populars. La comprensible desesperació de moltes famílies, empeses a buscar recursos per a la seva supervivència per qualsevol via, no pot justificar tanta indiferència davant unes pràctiques que estan adquirint magnituds descomunals i amb les quals al final hi perdem gairebé tots. Els contribuents complidors, els grans sacrificats, han de suportar una doble condemna: per baix, la de qui submergeix els seus ingressos, i, per dalt, la del poderós que esgota els viaranys per eludir l'acció de l'Agència Tributària. El suportable i el just seria compartir l'esforç i la càrrega en les responsabilitats comunes. La sortida només pot ser atemorir a qui campi al seu aire, perquè li surti caríssim amagar patrimoni, i eradicar les ineficàcies burocràtiques, els gravàmens injustos, els abusos i els privilegis. A Catalunya, on el nivell d'inspecció fiscal és més elevat que a la resta de l'estat, aquest sentiment d'injustícia encara és més intens. El gran propietari ha de tenir la sensació que serà perseguit i que no aconseguirà escapar del fisc igual que ho sap el modest treballador cenyit a un sou. Els justos no han de pagar més pels pecadors.
