D
es que, els anys setanta, la construcció de les primeres autopistes privades de peatge a Catalunya es va convertir en un factor de desenvolupament important de l'àrea litoral per on passaven, a Manresa i al Bages en general es va tenir la consciència que quedar aïllat de la nova xarxa significaria un handicap molt important. La restitució de l'autogovern a Catalunya va permetre desenvolupar noves ambicions, i es va posar a sobre la taula per primer cop, seriosament, la possibilitat de tirar endavant el projecte de via ràpida concebut per la República. Era el 1984. Catalunya i Espanya patien els efectes d'una crisi econòmica però el futur apareixia esperançador. Manresa es va mobilitzar. La Cambra de Comerç encapçalada per Josep Maria Calmet primer, i per Valentí Roqueta després, va ser el principal animador d'un projecte al qual es va afegir l'Ajuntament de la ciutat i, progressivament, el conjunt de la societat civil, que van arribar a conformar un clam prou potent per vèncer les reticències del president del Govern, Jordi Pujol, que sempre va ser molt escèptic respecte de la necessitat de la nova via. La lectura que avui es pot fer d'aquell procés és molt alliçonadora: la societat civil va tenir prou empenta per formar un clam realment capaç de vèncer fortes resistències, i va tenir al seu davant unes entitats amb lideratge. La Cambra de Comerç va jugar un paper audaç que avui seria difícil d'imaginar, i Caixa Manresa se la va jugar garantint que aconseguiria que hi hagués com a mínim una oferta per fer-se càrrec de la concessió. Avui, òbviament, aquest suport financer seria impossible. La conclusió és poc engrescadora, però difícil d'eludir: en els 30 anys transcorreguts des de llavors, Manresa ha perdut, entre altres coses, densitat cívica i capacitat per lluitar pels seus interessos. S'ha desarmat en part per l'acomodament de les seves classes dirigents, i en part per la manca d'instruments institucionals.
La inauguració de l'obra ara fa 25 anys va generar grans esperances. Es donava per descomptat que es resoldria el col.lapse de la lenta i perillosa C-55, i que la disponibilitat de l'autopista faria arribar fins al Bages l'efecte de taca d'oli que des de feia un parell de dècades estava escampant pels dos Vallès les inversions industrials que buscaven la proximitat a Barcelona. A l'hora de la veritat, el resultat ha estat decebedor. Certament, l'existència de l'autopista ha estat positiva per al Bages, i també per al Berguedà i el Solsonès. Clarament positiva. Però ni de bon tros com s'esperava. És possible que se sobrevalorés la seva importància però, sobretot, ningú no comptava que els peatges d'Autema serien un llast tan devaluador de les potencialitats de l'obra. Un traçat difícil que molts consideraven incòmode a un preu que va néixer com el més elevat de tot l'estat. A dia d'avui, 4,25 euros i 7,73 el cap de setmana. Una exageració per trenta quilòmetres. I el futur no apunta grans canvis: la Generalitat no admet el criteri generalment acceptat que la descongestió de la C-55 no passa per més obres, sinó per l'autopista, i tot just està dialogant amb Autema sobre uns peatges variables que no acaben d'arribar. El Govern català continua sense calcular i fer públic, per molt que se li demani, el cost de rescatar el peatge, i Autema manté una política comercial que sembla resignada a tenir un trànsit escadusser en paral.lel a una via col.lapsada. El balanç d'aquelles esperances és, després de 25 anys, ben agredolç. Seria el moment de fer un reenfocament.
