La lliga ACB és, des del punt de vista esportiu, la més potent i exigent d'Europa, i la segona del món darrere de l'NBA. Però aquest nivell esportiu no es correspon en absolut amb la qualitat i el rigor de la seva organització. Entrem al mes de juliol i es mantenen amb persistència incògnites fonamentals. Sis equips viuen en les tenebres sense saber on competiran la propera temporada: els dos que tenen drets per ascendir adquirits aquest any, els dos que van adquirir l'any anterior drets que els van ser reservats (sense calcular què passaria quan hi hagués quatre aspirants) i els dos que estan pendents de si efectivament baixen a la LEB, un d'ells el Manresa. La reducció de 5,7 a 2,3 milions l'exigència per accedir a la primera categoria és substancial, però encara és prou important per crear greus incerteses als aspirants. Melilla ja ha anunciat que no hi arriba. I el Manresa no sap a qui contractar i viu en una provisionalitat que comença en la seva cúpula directiva. No és manera. Una lliga que pretén tenir prestigi no pot funcionar així. I el pitjor és que no sembla que tingui remei.
