INGENUÏTAT, O ENGANY ?

Perquè, que polítics suposadament amb un mínim de preparació i coneixement de la política interna i externa, de la realitat catalana, espanyola, europea i mundial, donessin per fet la possibilitat d'assolir la independència de Catalunya de forma unilateral, trencant amb la legalitat catalana, primer, i espanyola, després, i afirmessin que la UE ens acolliria amb els braços oberts, que altres països del món mundial farien el mateix, que no tindríem cap problema per finançar els primers anys del nou estat, ni trobaríem cap problema per posar en marxa les estructures d'estat, etc., etc., fins a un centenar més de compromisos expressats en veu alta, per ràdio, televisió i premsa escrita, resulta més que sorprenent.

No hi ha hagut ingenuïtat, sinó un gran engany. Un gran engany, ben planificat, ben elaborat i programat, des de les més altes instàncies del govern de la Generalitat, amb la inestimable ajuda d'entitats alienes que han assumit rols que no els pertocaven, a nivell de governabilitat de país. S'ha creat una doble estructura de poder institucional, i civil, fins a arribar a extrems en què decidia més el civil que no pas l'institucional. Aquesta realitat, sumada a la disponibilitat de potents mitjans de comunicació públics (tots) i alguns de privats, generosament subvencionats, ha injectat en la societat unes idees i unes propostes irreals, donant-los semblança de possibles i fàcils d'assolir.

A tot plegat s'hi ha sumat un element essencial, com és l'existència d'un govern central en mans del PP que, lluny de dissoldre aquests missatges, els ha anat incrementant, amb les seves insensates actuacions. I heus aquí com la suma de factors produeix un producte «aparentment factible»: la independència, com a única via per ser «lliures» i crear un estat idíl·lic. Era lògic caure en l'engany si no tens altres vies de contrast amb la realitat.

És per això que des del partit socialista s'ha criticat tant i s'ha batallat, sense defalliment, la deriva independentista, conscients de la impossibilitat d'assolir l'objectiu. Creure que amb dos milions d'independentistes n'hi havia prou, en un país de set milions i mig d'habitants, ja era viure en una altra dimensió. Però, no conèixer la realitat de la UE, ni de la resta del món, és imperdonable. O pensar que algú se'ns acostaria, després de vulnerar el Reglament del Parlament, l'Estatut d'Autonomia i la Constitució, era somiar despert. I vendre que el món econòmic i financer abraçaria amb entusiasme una DUI, és que supera tot l'imaginable, com hem pogut veure.

Sincerament desitjo que quan surti publicat aquest article tots els actors d'aquest gran engany estiguin en llibertat, a l'espera de judici. En primer lloc, perquè si uns no han entrat a la presó, considero que els altres tampoc hi haurien de ser, però és que tinc unes immenses ganes que facin campanya electoral i ens diguin mirant-nos als ulls que varen enganyar a tothom. I espero i desitjo, sobretot, que Oriol Junqueras expliqui les estructures d'estat que havia preparat, la planificació de les finances per fer front al primer pagament dels salaris i pensions dels catalans, com pensava actuar per recuperar les més de dues mil empreses perdudes, quines vies tenia pensades per eixugar un deute de setanta-cinc mil milions d'euros, amb un augment diari de tres milions en interessos, etc., etc. És hora de passar comptes. És hora d'exigir explicacions.

Som molts els qui fa anys que rebatem les simplificacions de les entitats independentistes, i del mateix govern. No fa cap il·lusió dir «teníem raó», perquè s'ha fet un immens dany al país. Dany econòmico-financer, traduït en un retrocés enorme a nivell laboral, però un dany encara més greu i no quantificable econòmicament, perquè és a nivell social. El trencament de milers de famílies, amics i companys, enfrontats i confrontats a una elecció que no era viable. Una part del dany el podem reparar el 21-D; la resta, tardarem anys a reparar-lo.