Ho vaig llegir i em semblava que no podia ser veritat: «La nova Ràdio Castellterçol comença a emetre en període de proves». Era com si llegís que havien obert un nou quiosc de diaris o que s'havia creat una colla sardanista. Són coses que t'alegrarien però amb les quals ja no comptes. La primera emissora municipal de Catalunya va néixer el 1979 i, de bracet amb els nous ajuntaments democràtics, en van sorgir moltes més. Moltíssimes, parlem d'unes dues-centes. Si fa o no fa al mateix temps van aparèixer també les anomenades «ràdios lliures», emissores pirata que moltes vegades s'obrien i es clausuraven en un tres i no res i que es disputaven amb les emissores legals, i amb les alegals però tolerades, un espai radioelèctric que de cop i volta s'havia fet petit per encabir tantes iniciatives de gent amb ganes de dir coses. Les ones eren una festa. Però aquella eufòria que va esclatar a l'escalf de la Transició i d'uns anys plens d'il·lusions i d'iniciatives es va anar diluint a mesura que es va anar imposant el desencís, l'apatia i l'individualisme, just el contrari del que es necessita per crear una emissora sense ànim de lucre: col·laboradors amb inquietuds i també amb generositat per oferir el seu temps i el seu treball a la col·lectivitat.

Vaig tenir la sort de participar en aquell esclat radiofònic que hi va haver també a Manresa, quan el Xevi Olivé em va oferir col·laborar a la llavors recentment estrenada Ràdio Llamborda. I des d'aquell primer trampolí vaig viure des de dins la seva deriva cap a Ona7 Ràdio, Ràdio Ciutat i Flash Ciutat. Durant més de vint anys, amb una etapa final a Ràdio Manresa, vaig poder experimentar aquella satisfacció tan addictiva de parlar per un micròfon i pensar que el que estàs dient s'escamparà per l'aire i algunes persones, que mai sabràs quines ni quantes ni des d'on, ho escoltaran. Parlo d'un invent ara ja arcaic però fascinant, un invent, si ho voleu, superat per les noves tecnologies, però que manté intacte el seu encanteri.

M'alegra saber que a Castell-terçol hi ha gent amb prou il·lusió i prou empenta per esmerçar el seu temps fent una cosa per al poble, dotant-lo d'un nou mitjà de comunicació. Que pensin que més enllà de la seva utilitat local aconseguiran omplir de paraules i de música un petit espai del mapa. I quan algú, com faig jo tantes vegades quan viatjo en cotxe, passi per aquella zona i mogui el dial, tindrà aquella sensació tan estranya i tan reconfortant de sentir-se acompanyat per uns desconeguts.