La política nacional va tornar a passar per la plaça de Sant Pere de Berga. Els cinc dies de festa van ser com sempre una barreja de tal cosa amb una fortíssima càrrega de simbolismes polítics, vindicacions i gestualitat sobiranista. Com era d'esperar aquest any, els detalls grocs eren pertot arreu, els clavells al bec de l'àliga, a les samarretes dels músics, en alguns barrets i mocadors de coll, en uns grans llaços a quasi tots els balcons i en qualsevol motiu que el pogués encabir. El dijous, el dia gran, a la nit s'arrenca des de fa temps amb un solemne cant d'«Els Segadors», moment en què la plaça va quedar inundada de rètols del color maleït per a alguns amb la llegenda «Us volem a casa». Mentre des d'uns balcons es desplegaven unes pancartes verticals amb les cares dels polítics empresonats i exiliats. Va ser un instant d'una enorme potència visual, plena de valor per a alguns i d'adoctrinament per a uns altres. A través de la plataforma de Movistar i de totes les televisions locals i La Xarxa, es va distribuir el senyal pertot arreu. Molts, com Alonso-Cuevillas, el mediàtic advocat de Puigdemont, van posar les imatges a les xarxes. Amb els seus més de setanta mil seguidors va generar una onada de retuits i comentaris. Dels seus seguidors, una minoria ho van celebrar en positiu, en clau de reafirmació i reclamant la llibertat dels líders a presó. Per a molts altres, era l'hecatombe i la constatació contrària: un acte de masses alienades sense capacitat per discernir. Deixant al marge comentaris insultants i amenaçadors demanant penes de mort i bombardejos a dojo, m'ha sorprès que molts han dit que tenien por. Segons ells, la plaça cantant en feia. Alguns, sincers o malèvols, hi van trobar semblances amb actes a Nuremberg als anys 30. Costa d'empassar-ho, potser és injust i capciós, però quedar-se aquí em sembla un exercici massa fàcil i unilateral. A molts espanyols, l'estelada i tota la resta d'iconografia independentista els genera un rebuig igual al que ens genera a altres la gallina negra del franquisme. No és comparable des del meu punt de vista, però és una percepció molt escampada a tot l'Estat. A molts d'aquí, a tots els que han desconnectat, els és igual. Però els que naveguen entre dues aigües, no saben què pensar. Si posem en el cubell del menyspreu a tots aquells que atien odis i manipulen les posicions dels oponents, cal admetre que hi ha un esquerda de comunicació. A banda i banda només es dona difusió a tot allò que serveix per reforçar-se o denigrar l'altre costat. Tot està massa inflamat i ara costa fer servir el qualificatiu democràtic perquè ha estat usat i denigrat pels que no se'l creuen, però sempre he pensat que en l'autocrítica hi ha la possibilitat de millora o de correcció. Tancats de ment no hi ha progrés.
Mentre espero amb poc entusiasme alguna variació, només queda l'observació amb un punt d'ironia. Dies abans, les padrines de Sevilla del programa d'Évole van venir i es van alarmar quan en baixar del cotxe van veure tot el que tenim penjat en finestres i façanes. En marxar, ja ho feien convençudes que no hi havia motiu per tanta alarma. La seva sorpresa anava en paral·lel a la seva manca d'informació tal com la rebem aquí. O al revés. Aquesta és la clau de tot plegat. Saber dels altres amb empatia. I diumenge, un petit pas cap a la normalitat: el president Torra sortia de la missa patumaire somrient i accessible. Poc després bevia barreja des del balcó de la bota dels guitaires, carregant piles per anar aviat a Madrid a veure un tal Pedro. Ja ho va dir l'ex-monarca fa temps: «Qué bárbaros estos de Berga». Potser tampoc hem canviat tant.
