L'esdeveniment més destacat de la setmana ha estat sens dubte la vinguda a Catalunya dels presos polítics catalans que havien estat distribuïts a presons de Madrid. La mesura és positiva per als mateixos empresonats i per a les seves famílies però alhora és perversa i contradictòria. I ho és perquè resulta que els capdavanters dels partits independentistes que governaven la Generalitat fins a l'octubre de 2017 i de les dues grans entitats civils que els donaven suport -alguns dels quals han estat empresonats preventivament durant gairebé nou mesos per uns greus delictes que no han comès- ara retornen a Catalunya. Però hi retornen empresonats igualment i precisament a establiments penitenciaris que administra una Generalitat que torna a estar dirigida políticament pels mateixos partits que van promoure els fets d'aquell octubre. Una Generalitat que manté de forma explícita els mateixos objectius polítics que propugnaven els que ara són a la presó. En aquest marc contradictori només queda clara una realitat: el trasllat dels presos polítics no canvia la situació. Segueix existint la mateixa injustícia bàsica, contra la qual cal lluitar. Des del punt de vista nacional i democràtic només hi ha una opció: la llibertat dels presos polítics i el lliure retorn dels exiliats. Cosa que vol dir exactament que cal seguir treballant pel reconeixement d'un dret universal: el dret dels pobles a la seva autodeterminació.

Pot haver-hi acord amb l'Estat en aquests àmbits? Què es pot esperar de la reunió entre Quim Torra i Pedro Sánchez de dilluns que ve? L'ambient polític estatal i la precarietat del mateix govern socialista, conviden a l'escepticisme. El govern del PSOE té extraordinàries hipoteques que limiten la seva actuació. Per descomptat que Pedro Sánchez no acceptarà que a Catalu-nya es convoqui un referèndum d'autodeterminació acordat amb l'Estat. Seria decapitat políticament d'immediat, des de fora del seu partit i des de l'interior del PSOE mateix. Però Sánchez sap prou bé que l'Estat té un problema majúscul amb Catalunya, que només es pot solucionar amb mitjans democràtics que no vol o no pot posar en pràctica. Què farà, per tant? Doncs intentarà trampejar la situació, iniciarà maniobres de distracció amb algunes concessions menors i esperarà que amb el temps apareguin escletxes que li proporcionin alguna sortida.

És evident que la part catalana no li ha d'aplanar gens el camí. Justament dijous a la tarda el parlament català va prendre una decisió rellevant: ratificar els objectius de la resolució de 9 de novembre de 2015 -anul·lada pel Tribunal Constitucional- recuperar les lleis catalanes aprovades pel parlament suspeses pel mateix tribunal i «assolir i culminar democràticament la independència». Josep Borrell, nou ministre d'Afers Exteriors del PSOE, va assegurar que s'ha de «desinfectar Catalunya». Però si alguna cosa s'ha fet evident en els darrers mesos és que la política de repressió policíaca o judicial no ha solucionat res. El camí cap a la independència pot ser llarg i no serà gens fàcil. Però l'Estat no tindrà mitjans per evitar-la si l'independentisme es manté unit, resisteix els embats i continua ampliant la base i guanyant les eleccions que es convoquin.