Ara sembla que ho haguem vist tota la vida, però les vagues al sector aeronàutic que generen jornades de caos als aeroports són una de les darreres incorporacions a la iconografia de l'estiu, fruit de la privatització de les línies aèries i de la popularització dels vols econòmics. La vaga, un dret inalienable però no il·limitat en una societat democràtica, és fruit d'un temps, i les masses atapeint els aeroports durant les vacances són fruit d'un altre. Aquesta asincronia temporal està generant una gran confusió. No és veritat que els controladors aeris, els pilots d'avió o el personal de cabina tinguin dret a fer vaga com qualsevol altra persona. Poden fer vaga, naturalment, però no de qualsevol manera. Perquè el servei que ofereixen no té alternativa, i això fa una grandíssima diferència. Una vaga és una aturada per generar perjudicis a l'empresa -o l'estat- amb l'objectiu que aquesta acabi cedint. Que aquest exercici obligui els ciutadans a espavilar-se buscant alternatives és part inevitable del joc. Però hi ha límits. N'hi ha d'haver. Una plantilla no té dret a prendre com a ostatges ciutadans que no tenen alternativa. Aquest dret no existeix. Qui vulgui tenir el dret de fer vaga sense limitacions, que no es faci controlador aeri. Que es faci mestre o taxista. El client del taxi sempre pot agafar un tren. En canvi, qui necessita volar a un lloc concret un dia concret segurament no té alternativa. La postal del caos als aeroports ja és un clàssic de l'estiu, però és un abús, no un dret.
