És de nit i encara fa calor. Des de la terrassa de casa sento els motors dels aires condicionats del veïnat. M´agrada ser a fora ara que és fosc i el sol s´ha apagat per unes hores. Abans se sentia la xerrameca dels sopars improvisats a balcons i patis. Fa un parell d´estius que només m´acompa-nya el rum-rum de les màquines i dels insectes. Les famílies que tenen aparells de refrigeració viuen l´estiu com l´hivern: arrecerats a casa. Si jo en tingués, probablement també ho faria. Com que no és el cas, em quedo immòbil en la nit mirant el cel estelat que es torna més nítid com més te´l mires. Saturn llueix amb una potència enlluernadora. Un avió travessa el cel i el meu fill petit em demana que potser nosaltres també vam creuar Manresa des de l´aire quan vam marxar de vacances. És probable.

Juguem a localitzar altres planetes. Trobem Venus i molts estels que esquitxen aquesta nit d´estiu, més lenta que totes les altres i que mirem de viure amb plena consciència. Ningú té pressa per anar a dormir i volo, de nou, cap a Budapest, on vaig ser la setmana passada. Quan aixeques la vista per mirar el cel de la capital hongaresa el primer que veus és la teranyina de fils elèctrics del tramvia, una trama de cables que, en plena era de l´energia invisible, et fa sentir humana, analògica. Estar uns dies en una ciutat no et dona cap dret a parlar d´ella com si la coneguessis. Tant que conec Manresa i com de difícil, moltes vegades, m´és d´entendre-la. Budapest és una ciutat imperfecta, en transformació -hi ha obres i tanques a tot arreu i edificis nobles que reclamen a crits una rehabilitació-, que desprèn un magnetisme sorprenent. Els indrets més interessants són els més viscuts, i els més patits. I el dolor que va suportar Budapest durant la Segona Guerra Mundial es palpa als carrers. No n´amaguen el passat. En fan memòria viva.

Em prenc una llimonada feta amb taronja en un restaurant. En un racó, un guitarrista d´uns seixanta anys interpreta èxits musicals dels vuitanta mentre els clients sopen. Porta una camisa de palmeres i una cabellera llarga i grisa subjectada amb una cua. Té una retirada al Phil Collins. Fa servir el drap d´eixugar el mànec per tapar el focus que l´il·lumina i esmorteir-ne la intensitat. Observo com toca i em sembla veure-hi els seus somnis: les hores assajant a casa, la gira de concerts amb un grup que va tenir menys èxit de l´esperat. El guitarrista de Budapest aconsegueix esgarrapar aplaudiments improvisats. Quan surto del local li regalo un somriure i li dic «Good bye». A fora, uns cartells anuncien un concert de Ricky Martin i l´exposició Human Bodies, una mostra atípica amb òrgans i cossos humans reals i que es publicita assegurant que és una reflexió sobre la vida, el viatge més llarg i personal de tots.