Els arxienemics de l'independentisme, veient que els actors més visibles de la seva causa són, ara mateix, els goril·les que van pel món trencant la cara als activistes dels llaços grocs, intenten imposar la idea que a Catalunya hi ha dos bàndols fanatitzats igual. El missatge té amics molt poderosos i s'està imposant a l'ecosistema Espanya, però la realitat comptable és que del bàndol independentista no n'ha sortit ni una hòstia i, en canvi, l'altre n'és una repartidora. Els qui pretenen equiparar una esbroncada amb una agressió física volen ignorar que el codi penal que tant els agrada citar deixa claríssim que hi ha una enorme diferència.
Ignoren també que, encara que pugui semblar el contrari, per ventar un cop de puny a la cara o una puntada de peu al ventre cal ser d'una pasta especial. La majoria de gent no pot fer-ho. N'és incapaç. La violència no està a l'abast de tothom. No és com a les pel·lícules. En la majoria de nosaltres hi ha una barreja de tabú, decència i por que ens impedeix deixar anar el puny. Aquest fre és un gran actiu de la condició humana, però hi ha qui el porta desactivat per un error de la genètica o de la vida. Aquests són els que piquen a la primera oportunitat. No són com la majoria. Són una altra cosa. Són el virus que fa el món perillós. No poden ser l'altra cara de l'independentisme, ni se'ls pot comparar amb res, perquè a ells no els mou un independentisme al revés, sinó un simple, grotesc i repugnant defecte de fàbrica.
