Tota pedra fa paret», proclama una de les meves dites de capçalera, que ve a dir que, en general, les transformacions no són el resultat de l´acció d´un únic subjecte, sinó la suma d´accions diverses. L´edició de diumenge d´aquest diari s´obria amb un ampli reportatge que posava de manifest la constatació, a Manresa, d´una d´aquestes transformacions. Un nou eix noctàmbul, com es definia en el reportatge, s´ha forjat i ara ja s´ha consolidat entre la plaça Major i la d´Europa. El que fins fa tot just uns cinc anys s´havia anat convertint en un racó de la ciutat que queia en somort amb la progressiva desaparició d´antics comerços, ara és un espai que concentra una quinzena de restaurants on en determinats moments cal reservar taula o arriscar-se a practicar el dejuni, atesa l´alta afluència que atrauen. És allò dels corrents, de vegades efímers, però també amb abudants exemples duradors. Corrents que sovint es fa difícil determinar quina ha estat la força que els ha empès, però que és relativament senzill d´entendre´n el poder d´atracció que generen quan ja han agafat força. Amb l´embranzida és fàcil pujar al carro. Amb la paret alçada costa poc afegir-hi una filada més. Però sempre hi ha qui hi ha de posar la primera pedra. I que, en posar-la, pot ser vist com un llunàtic. Fins que el temps, i la suma, li donen la raó. Un brindis pels qui comencen cada paret.
