He hagut de fer servir aquesta expressió perquè segurament no m'admetrien, en un titular, la que va deixar anar el porter del Barça Marc-André ter Stegen, quan va aturar el penal al darrer minut a la Supercopa. Tot i l'aparent fredor alemanya, el futbolista blaugrana, ja totalment adaptat als hàbits i costums de casa nostra, va engegar algú, i perdoneu la literalitat, «a prendre pel cul».

Semblava que fos destinada a l'àrbitre del partit, Carlos del Cerro Grande [els noms dels àrbitres també admeten comentaris per a tots els gustos], per haver indicat una pena màxima que, com a mínim, era dubtosa. Després del partit, Ter Stegen va dir, en to de broma, que havia aturat el penal perquè «ja era molt tard i volia plegar». De fet, eren les dotze de la nit i, en cas d'haver rebut el gol, arribava una pròrroga i uns possibles penals que als del ram ens haurien fet plegar gairebé a la una.

No és que jo sigui seguidor de l'ínclit Fabián Mohedano i de la seva associació de la reforma horària però, sincerament, els horaris dels partits, ni que siguin en ple agost, fan riure. Aquest cap de setmana, per exemple, el Barça i el Reial Madrid van jugar els seus partits a un quart d'onze de la nit. Donen per fet que tothom fa vacances i que s'ho podrà mirar, però no trobem cap altra lliga del món civilitzat en què es jugui tan tard. És per això que, molts cops, quan veig a quina hora situen els partits, em sento identificat amb Ter Stegen i deixo anar la mateixa expressió. I sense censura.