La cripta del Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat ocupa l'espai en un extrem de la plaça dels Apòstols, a l'entrada al santuari, des del 1958; el monument al requetè jacent havia estat a la vista de tothom fins al 1995, quan arran de les obres de restauració arquitectònica de la basílica de Montserrat s'hi va resituar la balconada que rematava l'absis de l'església i que tapava la visió de l'absis renaixentista dels arquitectes del Villar, pare i fill; aleshores el monument es va posar a la placeta de l'entrada a la cripta on hi ha les despulles i els noms de 319 requetès morts a la guerra civil. El Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat es va crear a Pamplona el 3 de desembre del 1936 amb catalans d'adscripció carlina, de la Lliga, de la Federació de Joves Cristians, de les Congregacions Marianes i d'Acció Catòlica, entre altres, fugits de la zona republicana, i va lluitar al bàndol franquista en els fronts d'Extremadura, d'Aragó i a la batalla de l'Ebre, especialment a la zona de Vilalba dels Arcs i Gandesa. Del meu record, els requetès feien una trobada cada any a Montserrat amb desfilada en formació militar, boines, banderes, trompetes i tambors; era com un aplec amb famílies al complet que dinaven de carmanyola al camí de Sant Miquel, indret magnífic, frescal, ideal per fer-hi trobades familiars d'estovalles de quadrets blancs i vermells i àpats d'amanides de pasta freda o de truites de patates. A vegades els requetès es trobaven amb falangistes i s'esbatussaven de valent en públic; de petit havia presenciat alguna d'aquestes discordances a la Fonda Xica de Monistrol de Montserrat. Era curiós perquè uns i altres eren part del bàndol guanyador de la guerra civil, però els requetès eren uns afegits i els falangistes se sentien del pi-nyol dur, uns primigenis. Tot això ve a tomb de l'interès que ha despertat en el síndic de greuges de Catalunya, Rafael Ribó, l'existència del monument citat al començament d'aquestes línies i denunciat pel PSC actual com si tot plegat fos una descoberta i no un exemple de desídia, d'un mirar cap a una altra banda o d'un no mirar. Potser no sigui cert del tot allò que qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la, però el que sí que és segur és que la desmemòria i l'abúlia són terrenys adobats on els poders planten. Senyors, des del 1958 que hi ha la cripta! Aquest diari ho ha explicat des de fa temps i milers de visitants del santuari l'han vista des de fa cinquanta anys, i no és a la llista de monuments franquistes?