Diu Pedro Sánchez, a propòsit del discurs recent del president Quim Torra al Teatre Nacional: «Hoy en Cataluña no está en juego la independencia, sino la convivencia». La frase s'acompanya de la ritual acusació contra Torra d'adreçar-se només a la meitat de la ciutadania. Es tracta, crec, d'un greu error de percepció del president del govern espanyol, influït per tres circumstàncies que pesen com unes grans lloses damunt la seva gestió: la pressió que rep de PP i Ciudadanos, que es fa naturalment insuportable per la feblesa dels suports de Sánchez; la informació que rep l'opinió pública espanyola sobre Catalunya, clarament manipulada; i, finalment, el setge continu de la caverna mediàtica espanyola, agreujat per la impunitat de l'extrema dreta i per la regressió general que ha experimentat el sistema democràtic en els últims temps.
Primer, la convivència. A Catalunya, com en tot país plural, hi ha projectes polítics diferents i cadascú els defensa amb els instruments que considera oportú, més o menys legítims. És evident que l'aposta sobiranista ha elevat el soroll mediàtic i social de la discussió, i és evident també que la importància del que està en joc ha fet algunes esquerdes i ha excitat l'apassionament del carrer. Res que no sigui natural i perfectament explicable. El problema és discernir les causes d'aquesta tensió més alta, que per a molts de nosaltres són la conseqüència de tres factors indiscutibles: la ruptura del pacte constitucional de 1978, amb la famosa sentència del Tribunal Constitucional que va tombar l'Estatut votat per les Corts espanyoles i pels catalans; el tracte manifestament injust de què és objecte Catalunya en multitud de fronts, des del finançament fins a les inversions; i la reculada objectiva de l'exercici dels drets individuals i col·lectius que s'ha produït com a mínim des de l'arribada de José M. Aznar al poder. Per si fos poc, és evident que l'única estratègia de Ciudadanos i el PP és, simplement, accentuar el conflicte al carrer sense manies i treure'n rendiment en la seva pugna per l'hegemonia espanyola: aquesta és tota la «crisi de convivència» que hi ha en aquests moments a Catalunya.
Segon, la independència. Resulta que aquesta és la proposta política que mereix avui dia un grau de suport més alt per part de la població catalana. El president Quim Torra, en conseqüència, està obligat a complir el programa de la majoria absoluta que hi ha al Parlament de Catalunya, tot i que no s'està de recordar constantment que el 80% dels catalans són partidaris d'un referèndum pactat d'autodeterminació i contraris a la repressió violenta que l'Estat espanyol exerceix contra les idees i els líders sobiranistes. Què hauria de fer el president Torra? Abandonar el programa que el compromet davant el poble? Això no ho pot ni ho ha de fer cap president de govern, en cap part de món.
Per això crec errònia la percepció del president Sánchez: contràriament al que acaba de dir, a Catalunya està en joc efectivament la independència, és a dir, la sortida política que es dona a una aspiració col·lectiva legítima i que és la que té més suports entre la població catalana. Com s'arriba, pacíficament i per la via del diàleg i l'ús de la política, a donar una resposta democràtica als anhels dels ciutadans d'aquest país.
En conseqüència, no és una bona notícia que el president espanyol cometi un greu error de diagnòstic, perquè el problema continua latent, el nou govern de Madrid no presenta cap oferta que abordi el camí de la solució i, per contra, tenim al davant unes setmanes d'aniversaris dolorosos i de judicis pendents d'una extrema gravetat. Déu n'hi do.
