Sé que és un tema escabrós, difícil d'encarar en una columna d'opinió com aquesta i, a més, sent pare, com ells. Els de la Nadia acaben de passar pel jutjat. El seu cas està a hores d'ara vist per a sentència. Des de prop d'Organyà van orquestrar una trampa a partir de fer pena a tothom exagerant la malaltia de la seva filla. Famosos, veïns i persones de tota mena van caure en l'engany. Demanaven diners sense parar per poder guarir els mals de la seva criatura. Primer a Binissalem, on sabien que els podrien descobrir pel seu passat, i després a l'Alt Urgell. Una nena i una malaltia incurable eren una combinació imbatible per generar pena i empatia. Queien les defenses i les prevencions, permetien la seva cobdícia desbocada fins a ser descoberts.
En saber-se tot, l'alarma social va despertar a tots els indignats de sofà i televisor. Tot i semblar un cas extraordinari, que ho és per la repercussió obtinguda, l'esquema es sustenta en els tòpics clàssics de la picaresca, tan inserida en la nostra societat. Canvien els entorns i algunes formes però poc més. Condemnat prèviament per frau a Mallorca, l'home es va trobar amb una oportunitat única per a algú sense escrúpols. Inspirat en els programes que busquen audiència a partir de les desgràcies de tercers, li van donar la clau i van acabar sent els seus amplificadors. Segons han declarat els metges davant del tribunal, la seva filla té un diagnòstic força greu. I el va exagerar amb un munt de mentides. Ell i la seva dona eren una parella amb pretensions però sense capacitat per assolir-les treballant legalment. Ho van aconseguir en convertir-se en professionals de l'estafa massiva. Fins i tot amb fingiments no es fàcil obtenir més d'un milió d'euros. De cop i volta, un mediocre creu tenir el negoci de la seva vida: viure com un ric fent pena a la gent. Sembla clar que ell en va ser l'autor intel·lectual, mentre que la seva esposa ha optat al final per fer una «infanta». Com els Urdangarin, han provat de fer veure que «ella només feia el que li deia ell». El tòpic de l'amantíssima ignorant de les aventures del marit. Malgrat regalar-li rellotges cars i beure vins de cinquanta euros, segons una xafardera que els tractava. I després, els advocats defensors. Personatges irrellevants en el món de la judicatura que s'apunten al cas per obtenir popularitat. Són d'aquells que tenen dificultats per exercir amb els criteris bàsics de la tècnica judicial però de seguida es deixen caure als mateixos platós que els seus representats feien servir abans per rascar consciències i butxaques. Mentre un d'ells accepta discutir sobre el cas amb la clàssica veïna que ho sabia tot i no es va fiar mai d'ells, l'altre fa preguntes a la sala de vistes als testimonis que es giren en contra dels interessos de l'imputat.
En la justícia espanyola, l'acusat té el dret a mentir. Un vestit fet a mida per a Fernando Blanco. Aquest home ara en sembla un altre. Més magre que quan apareixia en horari protegit, amb ulleres de professor, diligent i prenent notes del seu propi procés. Té un aspecte més d'un perit que de l'acusat principal. Quan l'observo sembla que veu la seva vida d'abans des de fora, com un espectador. Com si semblés que en jutgen un altre que se li assembla molt. Les seves tergiversacions li han fet perdre el sentit de la realitat. Es creu els seus propis embolics. Hi ha casos contrastats de reines, monarques, polítics, actors i cantants que acaben superats pel personatge que han creat. «No condemneu la nena», ha dit en el seu últim torn de paraula. Quins collons.
