Per culpa de badar massa, no hi parava la deguda atenció, i llegint, escoltant la ràdio o mirant i escoltant la TV, i la infinita sapiència dels tertulians, de manera repetida, m'arribava la nova, ara no tan nova paraula, la post-veritat! I de tal manera en parlaven i en parlen, que em sentia, i em sento, fora de lloc. Mai havia sentit amb anterioritat aquesta paraula, un nou mantra que sembla que, més que relaxar, enardeix i excita els tertulians; de veritat, un sentiment d'analfabet cultural m'envaïa, i és que, tant a casa com a l'escola, m'inculcaven la necessitat de dir la veritat, de la postveritat, ni remota idea.
Sabem que allò oposat a la veritat és la mentida, i un servidor, continuant badant una vegada més, i d'allò més, no entenia la nova moda, ben estesa, de parlar i quasi adorar el concepte de postveritat i quedar-me tan ample. No va quedar més remei que buscar definicions en enciclopèdies, a part de Mr. Google. I patam! Es tracta d'un eufemisme de mentida aplicat, sobretot, en la creació d'opinió política. Una explicació per tal d'intentar, des de les emocions i les creences personals, negar l'evidència de la veritat, o podem dir de la realitat. I aquí ja ens encallem, quantes realitats hi ha?
L'escriptor Ramón de Campoamor ja ho va dir: «Y es que en este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira». Podem fer un experiment, ben casolà i senzill, posem l'atenció en un partit de futbol, diguem un Barça-Espanyol, i en què hi ha uns 90.000 espectadors; a l'endemà, si tenim temps, preguntem a cadascun dels assistents que ens expliqui alguna jugada complicada, un fora de joc, un penal no assenyalat, per exemple; les diferències entre allò vist i com ho interpreta cada persona dependran de diversos factors, si s'és seguidor d'un equip o un altre..., però, sobretot, de l'estat emocional i de la situació personal.
Tenim ulls per veure-hi, mans per tocar, boca per parlar, orelles per escoltar i un cervell per interpretar... a la seva manera, única i intransferible; aquí rau el problema i la solució. Tenim els nostres principis i valors. Com acceptem els valors dels altres i escoltem les seves raons va en funció de la persona amb qui parlem; la mateixa serotonina, un neurotransmissor conegut i quasi sempre relacionat amb la depressió, també juga un paper rellevant en el sentit d'acceptació de les jerarquies, i d'afluixar amb aquelles persones a qui atorguem una autoritat, de tota mena.
Si la persona o situació a la qual interpretem no ens dona un sentiment d'autoritat, de la qual a voltes no som conscients, hi entren altres factors; si hi ha diàleg, podem intercanviar conceptes i raons; si ja no acceptem el diàleg, ens dona realitats confrontades; llavors tenim dues veritats confrontades. Segurament una d'elles no pot ser veritat, o cap de elles, o una mica de cada part.
Per aquest motiu, i altres que no caben en l'article, hem de parlar de postveritats, no de la postveritat a seques, i costarà més d'entabanar-nos.
