Als capítols preliminars del procés independentista hi va haver uns dies en què el món mundial català estava pendent de si Mas seria president o si hi hauria eleccions. La decisió depenia de la CUP, que responia al nerviosisme general convocant tranquil·lament votacions al cap de quinze dies (una d'elles a Manresa) i anava allargant els terminis amb absoluta parsimònia mentre la data límit s'acostava i el país es mossegava les ungles d'impaciència. Aquells dies la CUP ens va donar una primera mostra del sentit de la responsabilitat que ha anat demostrant després. Com que els extrems es toquen, vaig pensar això quan el Tribunal Suprem, l'endemà de la decisió sobre les hipoteques, va convocar per al cap de més d'una setmana el ple en què s'havia de confirmar o desmentir la decisió. Els notaris, els bancs, els accionistes dels bancs, els inversors i els compradors de pisos s'enfilaven per les parets, però els jutges tenien temps, tot el temps del món. Tant, que arribat el dia del ple, van gastar tot el matí a barallar-se sobre si aquell ple s'havia de celebrar. Naturalment, amb tant desplegament de testosterona corporativa la feina va quedar per fer. I la van acabar ahir. El mateix dia que la justícia europea diu que Otegi no va tenir un judici just, amb la instrucció de Llarena calenta i l'escrit de la fiscalia encara ressonant, el Suprem s'abaixa la toga fins als turmells. Tan xulos que semblaven... segons amb qui.
