Als darrers temps assistim, amb un punt d'estupefacció relativa, a la pujada arreu del món d'uns dirigents polítics autoritaris que, en la definició clàssica, podríem considerar d'extrema dreta. Des de Donald Trump als Estats Units d'Amèrica, passant per Putin a Rússia, Erdogan a Turquia, Jair Bolsonaro (Brasil), Viktor Orban (Hongria) o la Xina «comunista» (potser millor dir-ne hipercapitalista) de Xi Jinping, apareix un estol de personatges que personifiquen i donen veu a unes idees que són clarament autoritàries i intransigents, i entren en alguns casos en l'àmbit del feixisme clàssic.
Apel·lant als instints més primaris i a la por envers el diferent o el desconegut, són capaços de mobilitzar demagògicament a favor seu gran nombre de votants. Els que tenim més a prop de moment no manen, però sí que tenen una gran influència mediàtica. Estic pensant en Pablo Casado (PP), Albert Rivera (Ciudadanos) o Santiago Abascal (Vox).
Es tracta d'un fenomen curiós i inquietant. Si bé és cert que històricament l'encarnació del poder en un grup, família o individu ha estat constant, des dels caps de tribu, emperadors, reis o cabdills diversos, semblaria que avui dia, al món més civilitzat, aquest fenomen estaria ja superat. I que el lideratge polític seria democràtic i temporal. Doncs no ha estat, lamentablement, així. No s'ha potenciat prou a l'ensenyament l'esperit crític, i ben segur que el paper dels grans mitjans de comunicació, dirigits per capital al qual interessa aquest tipus de governant, hi té alguna cosa a veure. Si bé hom disposa avui de més llocs per trobar informació, especialment a Internet, aquesta es troba molt barrejada i no hi ha prou capacitat de destriar-la adequadament. Per això una societat occidental teòricament il·lustrada i benestant cau de quatre potes a les xarxes que hàbilment teixeixen els grups autoritaris. Diuen: no penseu gaire, gaudiu de les coses materials i, si us considereu amenaçats perquè el vostre nivell de vida baixa, confieu en nosaltres! Aquests grups, on la cara visible és només un bon actor que, al final, s'acaba creient el discurs que li han escrit, es dediquen a desinformar i a generar un ambient determinat per revertir-lo en favor seu. Si no hi ha conflicte, cap problema. Ja el crearan o l'inventaran artificialment apel·lant als instints més primaris de la gent.
Ara exploten la por a la immigració, enmig d'una crisi econòmica fruit de l'espoli protagonitzat per aquests mateixos poders. Tota la insatisfacció social la condueixen en benefici seu com si ells no tinguessin cap responsabilitat en aquest estat de coses. Mentrestant, la socialdemocràcia ha quedat ennuegada i escombrada per la seva poca convicció, quan ha liderat les institucions, a preveure situacions complexes que avui les forces autoritàries volen resoldre de manera populista i simplista, enganyant el personal format en la incultura. No sé el perquè, però la gent de caràcter i posat fort es veu més fiable i convincent. I l'esquerra, per altra part, sembla col·lapsada més enllà dels seus discursos teòrics, bonics però poc efectius.
L'era digital permet tenir accés a més informació contrastable, però per a això cal tenir una societat crítica i implicada, que vulgui i sàpiga fer front a aquestes inèrcies històriques de dominació i repressió. I les afronti amb convicció. El filòsof francès Frédéric Gros, al seu llibre Desobeir, publicat en català per Angle Editorial, ens planteja clarament que, davant de les desigualtats, les injustícies o la indecència política, la desobediència davant d'aquest ordre mundial és digna, pertinent i necessària. Diu ell que «obeir o desobeir són dues maneres de donar forma a la llibertat pròpia». La realitat és que la humanitat no ha sabut generar encara un marc estable de convivència, repartiment de la riquesa i augment general de la capacitat intel·lectual a través de l'alfabetització i la cultura. Semblava que al segle XXI hi arribaríem amb més rapidesa, però de moment el més calent és a l'aigüera!
