Sempre que es busca l'explicació d'alguna cosa es recorre a la teoria dels diners. Al darrere de qualsevol decisió hi ha l'economia, ens diuen; busca el rastre dels euros, ens aconsellen. És un error. Muntanyes d'evidències ens diuen que és un error. Qui vulgui un exemple espectacular de col·lectiu que fa una revolució a canvi de res pot llegir «Cómo dejamos de pagar por la música», on el periodista Stephen Witt explica detalladament com un petit grapadet de friquis joves, sempre homes, gairebé sempre estudiants universitaris, van posar en marxa en els anys del tombant de segle, amb l'ajuda de la tecnologia mp3, una onada de pirateria musical que la poderosíssima indústria discogràfica va ser incapaç d'aturar malgrat tot l'enorme poder polític i legal que va posar en joc. Aquell grapadet de poques dotzenes de pioners no només pujaven discos a la xarxa, sinó que ho feien abans que es publiquessin: robaven cedés de les plantes de fabricació -un sol filtrador va treure'n milers d'una fàbrica d'Universal-, subornaven locutors de ràdio, aconseguien còpies promocionals, treien exemplars de les cadenes de distribució... i tot només per boicotejar el sistema, per pertànyer a una comunitat, per l'emoció del risc, per vanitat... gairebé cap d'ells no va fer ni un dòlar. Hi va haver qui es va folrar darrere d'ells; però ells van acabar als tribunals i sense un duro. I així, a canvi de res, van enfonsar en deu anys la indústria cultural més gran del món. Perquè sí.
