Ja ningú discuteix que la formació i condició d'enginyer industrial de Pompeu Fabra va ser cabdal per afrontar amb garantia d'èxit la magna obra d'ordenació de la llengua catalana. Fins i tot Josep Pla destacava en «l'Homenot» que li va dedicar que «potser la claredat que tenia Fabra d'exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació científica». Remarcava Pla així que el pas de Fabra per l'escola d'enginyeria va configurar la seva forma de pensar i encarar els problemes.
És per tot això que l'enginyeria catalana s'ha sumat a l'homenatge que se li dedica al llarg de tot aquest any, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement. Com es descriu al llibre Pompeu Fabra i Poch, enginyer (1868-1948), editat per l'Associació i el Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya amb altres entitats col·laboradores com a homenatge a Fabra, l'enginyeria va esdevenir per a Pompeu Fabra una eina per explicar-se al món.
Els enginyers tenim un perfil de «problem resolvers», som solucionadors de problemes, i sobretot de baixar als fets. Les escoles d'enginyeria de tot el món coincideixen a configurar una mentalitat que fa que enginyers de països i cultures diferents apliquem la seqüència anàlisi-síntesi i hipòtesi-conclusió, en gairebé totes les circumstàncies de la vida.
En estudiar la seva obra, constatem que Pompeu Fabra va aplicar a la resolució del problema de la llengua catalana l'estudi dels antecedents, la contextualització, el sentit comú i el sentit pràctic que són propis de la metodologia dels enginyers. S'observa que la metodologia analítica adquirida de la matemàtica i l'enginyeria, i la seva rigorositat en la forma d'analitzar els temes, s'assemblen molt i molt a la manera com els enginyers executem els nostres projectes.
Els que hi entenen afirmen que aquests elements d'anàlisi són fàcils de constatar en l'obra de Pompeu Fabra, qui planteja primerament que «vol resoldre un problema», que ell defineix com «construir el català modern tal com hauria sortit del català medieval, si aquest hagués estat normalment i lliurement cultivat pels seus parlants sense pressions ni interferències socials i polítiques».
També afirmen que Fabra constata que el català medieval de la Cancelleria Reial del segle XIV és «una llengua ben construïda, homogènia, amb solucions per a tot», que per raons històriques no es va poder anar transformant en paral·lel a l'evolució de la societat. I que quan Fabra s'ho planteja el 1883 per primer cop, la llengua és utilitzada en la seva forma oral de manera molt precària, i que la forma escrita és pràcticament residual després de més d'un segle de prohibicions del seu ensenyament.
Partint d'aquesta realitat, Pompeu Fabra aplica el sentit comú i pràctic, i elabora una possible solució a les noves necessitats de la llengua. Abans d'establir-la, la proposa a parlants i escriptors, confiant la seva acceptació a l'ús que se'n faci. No cal dir que tampoc li van faltar detractors i enemics.
De la combinació de curiositat i d'un estudi profund, Pompeu Fabra va depurar i codificar el català modern, en va exposar les seves propostes, i va finalitzar el «projecte» resolent les incògnites de forma molt satisfactòria, base de la llengua viva que ens ha arribat a nosaltres.
No va dissenyar maquinària, ni va construir línies de ferrocarril ni salts d'aigua, però l'ordenació de la llengua catalana va ser, sens dubte, el gran projecte d'enginyeria de Pompeu Fabra.
