En realitat, això de la política no és tan complicat. Per saber si una determinada societat funciona només cal fer-se quatre preguntes relativament fàcils de respondre: Produeix suficients béns i serveis? Els crea de forma sostenible en el temps? Els distribueix equitativament? I ho fa, tot plegat, respectant llibertats individuals i col·lectives? Només cal posar nota a cada un d'aquests paràmetres de la forma més objectiva possible, fer-ne la mitjana i afegir-hi un element corrector que castigui les notes molt baixes en qualsevol dels quatre factors. Dit d'una altra manera, si, per exemple, crees molta riquesa, la redistribueixes molt bé i ho fas des d'una democràcia avançada, però, alhora, el teu model de producció és altament contaminant i consumidor de recursos no renovables, encara que la mitjana de les notes pugui ser d'aprovat (9-9-9-1, imaginem) el resultat final ha de ser un indiscutible suspens. Altres combinacions són més difícils que es donin. Així, difícilment una economia molt poc productiva (preindustrial) serà al mateix temps altament contaminant, o una societat amb la riquesa molt mal repartida, gaire democràtica.

Es pot donar el cas (i es dona sovint) que una societat tingui uns estàndards alts en tots quatre àmbits, però que el factor exterior, és a dir, les conseqüències en tercers països de determinats aspectes de la seva economia (el blanqueig de capitals estrangers que fa la banca suïssa, posem per cas) tibin a la baixa el resultat final.

Fer valoracions d'aquesta mena és força corrent. El PIB, per determinar la creació bruta de béns i serveis quantificables, és un índex imperfecte però útil. El repartiment de la riquesa no es mesura només a partir de la disparitat salarial, també cal tenir en compte la pressió fiscal i els serveis públics obtinguts, però hi ha mètodes acadèmics per fer-ho i es fa habitualment. Per cert, és important no fer trampes i comptar a tots els habitants d'un determinat país, inclosos els immigrants sense la nacionalitat, que gairebé sempre tenen ingressos més baixos que la mitjana. Per mesurar l'impacte sobre el planeta de l'activitat econòmica, inclosa evidentment la que repercuteix fora de les fronteres estrictes del territori en qüestió, s'utilitza un índex intuïtivament molt entenedor (però més complex de calcular) conegut com la petjada ecològica. Per acabar, el nivell de democràcia i de respecte als drets fonamentals també disposa de criteris de mesura i d'entitats de reconeguda solvència que s'hi dediquen.

I quina és l'àrea del món que treu millor nota mitjana comptant tots quatre factors? Efectivament (i malgrat tots els malgrats): el continent europeu. I això en un moment en què la disjuntiva és cada cop més evident, o Europa es compromet de veritat en l'extensió arreu del món d'aquesta recepta (creació, equitat, sostenibilitat i llibertat) o tampoc aquí això serà possible. I, per fer-ho, per estendre, i millorar!, el model, és indispensable la força de la unitat (anant molt més enllà de l'actual club d'estats) i l'ascens dels corrents polítics que en siguin favorables (l'esquerra, vaja). Ho dic perquè d'aquí a menys de mig any, a més de les municipals, hi ha eleccions al Parlament Europeu, i malgrat que aquesta cambra encara no tingui el paper que hauria de tenir, el resultat d'aquesta votació pot suposar l'inici de la remuntada, o el principi del fi.