05 de desembre de 2018
05.12.2018

La foto

05.12.2018 | 01:32

Finalment, tots hem pogut veure una imatge dels polítics que el jutge Llarena manté engarjolats a Lledoners. A hores d'ara és, de llarg, la fotografia més transmesa de la història del Bages. Diaris de paper del món, webs internacionals i tota mena de mitjans de difusió l'han publicat en tots els formats. Pels d'aquí, entenent Catalunya com a tal, l'interès primer era per veure el seu aspecte després de més d'un any tancats. Però quan en Sànchez i Turull i van anunciar a través del seu advocat que iniciaven una vaga de fam, el ressò mediàtic es va multiplicar. La hunger strike sempre ha estat una acció de resistència i protesta política molt cridanera a ulls del sector periodístic. Mahatma Gandhi en va fer disset, tot i que en deia dejunis voluntaris. Pretenia (i ho va aconseguir) l'alliberament de l'Índia respecte de l'imperi britànic. Una de les més sonades i referent de molts altres fou de la Bobby Sands, a la qual ja s'ha referit l'expresident de l'ANC. L'activista nord-irlandès va acabar morint en un pols amb Thatcher que només va vèncer morint. Dilluns s'hi van afegir Forn i Rull. Podria ocórrer que aquesta situació generés una altra escena d'abast mundial: els processats del procés portats a declarar al Suprem en condicions físiques deplorables.

Confio que no se'm catalogarà de frívol si a partir d'aquí goso fer una anàlisi dels detalls i els missatges de la fotografia amb els set presos. Ha estat filtrada per l'Òmnium amb una anunciada doble intencionalitat: transmetre unitat i fermesa. Per tant, es crida a l'observació i l'explicació segons la subjectivitat que cadascú porta posada. Els set homes miren a càmera riallers, amb un somriure franc i observant tots l'objectiu que els capta. Més enllà del morbo per veure com la presó els ha canviat, si han perdut pes, si tenen més cabell blanc o qualsevol altre símptoma de patiment o envelliment, serà una peça icònica que alguns ja han comparat amb la del govern de Companys igualment empresonat als anys trenta. Es nota una certa preparació i col·locació corporal. Junqueras alça els talons tot fent un «Cristiano Ronaldo» per intentar aparèixer més alt del que és. La figura central és Cuixart, justament qui ha estat presentat com el més neutral i aglutinador dels dos diferents grups polítics.

Acostumats a veure els exconvergents ben encorbatats, aparèixer sense els humanitza. Jordi Sànchez és el més canviat, prim i rejovenit. Tots van amb calçat esportiu d'aquell assequible, tres en xandall i la resta endreçats com se'ls esperaria en una trobada d'amics un dissabte a la tarda en llibertat i lliures de les obligacions de quan eren al govern català. La roba de tots i sobretot les botes de Cuixart recorden que som a la tardor bagenca, fresca malgrat el sol de tarda que els acarona, aquell que passa per sobre Montserrat a aquella hora. Són en un pati carceller on algú ha intentat fer un hort. Està molt poc treballat. Els solcs són poc profunds, com si la terra fos seca i àrida malgrat la pluja. Es veu una superfície arenosa que contrasta amb la roja i argilosa que hi ha al voltant del centre penitenciari. Hi ha un jove fruiter (un pomer?) i al fons una guinyada a la terra: uns ceps joves, verds i pujants per davant d'una mena de monocultiu amb unes cebes o uns bulbs indeterminats. Amb la lupa es pot endevinar una última línia floral vermella, potser uns geranis, la planta decorativa més autòctona de totes. I al fons, la realitat no enganya. Les finestres de l'edifici visible mostren les reixes de les cel·les. En una finestra pengen uns calçotets. Colors freds, ambient gèlid, terra erma malgrat la verdura plantada i esguard càlid. La descripció més visual d'un procés.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook