Després dels últims Badant en què em vaig ficar en el jardí terapèutic i de les teràpies, jardí que anirem conreant en els futur articles, ara encetem un altre parterre per regar i pensar. Parlem de la intel·ligència, un gran concepte, explicat en gran quantitat de llibres i articles i mai prou ben definit. I què és la intel·ligència? Bona pregunta, d'aquelles que l'interpel·lat respon «m'agrada que em faci aquesta pregunta», mentre per dins pensa: «I ara què dic i com me'n surto, d'aquesta?».
Segurament, la intel·ligència té a veure amb la capacitat d'emmagatzemar informació, manegar-la, planificar i executar en funció d'aquesta mateixa informació; també, amb la capacitat de resoldre problemes en funció de l'entorn i de les capacitats de la persona, d'aprendre i adquirir noves capacitats. Ja es veu que no és una resposta fàcil, i que, a sobre, és una paraula, tant aquesta com els seus sinònims, que fem servir amb molta, massa, freqüència. Ser llest, intel·ligent, no és el mateix que ser pillo, que ser espavilat, i a vegades ho confonem o ho fem servir de manera semblant conceptualment.
Per mesurar la intel·ligència tenim eines, en diem psicomètriques, que mesuren la capacitat intel·lectual, el Quocient Intel·lectual, el QI. Sembla una contradicció que malgrat la dificultat de definir el concepte ara parlem d'eines que mesuren un concepte, abstracte? He de dir que al llarg de la meva vida professional s'ha anat incrementant la meva fe en aquestes diferents eines diagnòstiques. Són bateries de test, no escales de valoració, que mesuren diferents apartats o àrees de l'esfera cognitiva, derivades de l'activitat del nostre cervell. Es mesuren resultats personals amb els d'una població de les mateixes característiques socioeconòmiques i educatives, a part de mesurar diferents capacitats: de les esferes de memòria, visual, perceptiva, lingüística, espacial, planificació... Els resultats donen una alta fiabilitat, sobretot, si es tenen en consideració factors com l'estat anímic de la persona a l'hora de realitzar el test i ho fa un professional clínic expert.
Volia deixar clar aquest aspecte de mesura, ja que podria semblar que continuàvem instal·lats en el concepte abstracte. I cal fer esment que tot QI, per baix que pugui resultar, amaga unes capacitats i rendiments possibles, no hi ha ningú incapaç total de no fer res, i la valoració de les capacitats ens indica què podem potenciar de les persones, què podem exercitar i què no cal treballar perquè no ho canviarem. Continuant badant sobre la intel·ligència, encara podem ampliar l'abstracció amb les altres intel·ligències com la famosa emocional, digna mereixedora d'un llibre i filla d'un psicòleg espavilat que, a la capacitat d'empatia, a la capacitat de relacionar-se de manera productiva entre nosaltres, va saber donar-hi un tomb i iniciar un nou camp teòric.
Ai las! I sobre l'ús del sentit comú en les funcions intel·lectives i de l'anomenada intel·ligència artificial, què podem divagar? Queda molt al tinter.
