La vaga de fam dels presos independentistes catalans ens ha traslladat sobtadament molts anys enrere, al temps en què un altre sobiranista, Lluís M. Xirinacs, emprenia el mateix tipus d'acció radical per denunciar també situacions injustes i reclamar mesures de canvi a les autoritats de l'època. De les cinc vegades que va adoptar aquesta iniciativa extrema, en retenim ara les dues primeres, que van produir-se ben a prop nostre a l'inici dels anys setanta.

La primera vaga va fer-la Xirinacs el juliol de 1969, a Santa Cecília de Montserrat, seguint l'exemple d'altres sacerdots bascos (Derio) i catalans (seminari de Barcelona). Va durar set dies i va emprendre-la en unió de Mn. Josep Dalmau i d'una noia de Gallifa. El motiu era demanar la separació de l'Església i l'Estat. Acabada la vaga, va ser detingut però no processat, perquè el bisbe de Vic, acollint-se al concordat entre l'Estat espanyol i el Vaticà, ho va impedir.

En aquella època, i des de feia dos anys, Xirinacs era el rector de Santa Maria del Camí, a l'Anoia, i vivia amb Vicenta Alcover i el fill d'aquesta. Tots plegats feien feines tèxtils, treballaven l'hort, criaven conills i gallines i havien iniciat pràctiques de cooperativisme amb pagesos de la zona. Ell donava classes a Igualada i dirigia l'Escola de Teologia parroquial. Col·laborava al Full Diocesà, a Tele-Exprés i en altres mitjans. Va iniciar també els seus contactes amb el món sindical, concretament al barri de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui. Havia endegat les relacions humanes que el vincularien a diversa gent d'Igualada i comarca, entre els quals va vehicular idees i projectes lligats a l'àmbit de la religió, de la no-violència, del sindicalisme, de la política, del cooperativisme, del vegetarianisme...

Però l'acció més contundent va venir poc després. La nit de Nadal de 1970, Xirinacs va iniciar a Santa Maria del Camí una segona vaga de la fam, indefinida, que es va allargar durant 21 dies. Va fer-ho per demanar eleccions de veritat i l'autodeterminació per als Països Catalans, així com per efectuar un gest d'adhesió al manifest aprovat per unes tres-cents intel·lectuals, artistes i professionals que s'havien tancat a Montserrat els dies 12, 13 i 14 del mateix desembre. El manifest repudiava el procés de Burgos i reclamava l'aplicació d'una colla de drets democràtics.

El 9 de gener, una cinquantena de persones -vint-i-dues de les quals d'Igualada i també, entre d'altres, Jordi Carbonell- es van tancar a la tarda a l'església de Santa Maria del Camí en solidaritat amb Xirinacs, que en aquells moments es trobava retingut a l'Hospital Clínic sota control d'inspectors de policia. El 14 de gener, Xirinacs va abandonar la vaga a petició de les organitzacions catalanes d'oposició, que es van comprometre a incrementar la capacitat de resposta unitària de rebuig al règim franquista. A finals de març, el Tribunal d'Ordre Públic va processar-lo per propaganda il·legal, és a dir, per la declaració prèvia a la vaga de fam. En llibertat condicional, havia de comparèixer cada quinze dies al jutjat, però a partir de l'1 de juliol va deixar-hi d'anar en un nou gest de desobediència civil. Xirinacs no havia pagat tampoc les 30.000 pessetes que li havien estat assignades per la seva llibertat i, a continuació, havia estat declarat insolvent.

Aquelles accions de Xirinacs, i les represàlies que van caure també sobre els grups de suport, van ser una llavor fonamental de formació per a tota una generació de joves d'Igualada i la Conca d'Òdena. Que, tants anys després, uns homes injustament empresonats hagin hagut de tornar a una vaga de fam com a instrument de denúncia, ens hauria de fer reflexionar sobre la història recent d'una Espanya que mai no acaba de sortir del seu bucle, dels seus dimonis ancestrals.