A mi m'agrada, per dir-ho d'alguna manera, l'esperit nadalenc. I que duri. Una vegada, quan era petit, vaig fer deixar posats a casa uns quants guarniments de Nadal. A veure què passava. Eren d'aquells com de cotilló que ara comprem als xinos. El gener avançava i jo cada dia me'ls mirava una estona a veure si em transmetien, encara, alguna cosa de Nadal. Poca cosa. A mitjan febrer vaig claudicar. Bé, jo no, ells, els guarniments. Feien pena. Sense pansir-se estaven pansits i demanant el retiro, i un migdia, en mirar-me'ls, vaig entendre que no era Nadal tot l'any i que aquesta trista notícia era, efectivament, una bona notícia. Els guarniments van anar directament a la brossa. Desconec ara mateix a quin contenidor haurien d'haver anat si en aquella època pretèrita hi hagués hagut tot això de l'envàs on vas. Tot això que em vaig estalviar. Ara, el Nadal, que d'alguna manera em continua agradant, miro de calcular quant temps abans se't pot presentar a casa sense que sigui excessiu. Mentre escric aquests versets el meu entorn -i el de tothom- ja ha explotat en un Nadal-per-tot-arreu que ja sabem que serà el monotema fins al dia de Nadal. Sí, però és que no és d'avui. Fa setmanes que la cosa ja bull. Diria que abans de la setmana del Black Friday la cosa ja apuntava indirectes nadalenques. Falta un munt de temps i la cosa ja és jingel bells que no t'ho acabes. I ja no sé si m'agrada. I és clar, si no m'agrada, em, foto perquè no hi tinc res a fer, però així com de fa uns quants anys he aconseguit fugir del Nadal els dies propis de Nadal -no em demanin com es fa que no els ho penso dir, no es pot dir i a més és secret personal-, ara em començo a plantejar fugir de les prèvies de Nadal, si és que les prèvies són tan llargues. Cosa que pinta que així serà. He passat del m'agrada veure venir el Nadal per allò dels preliminars i tal -que és una de les millors coses del món, els preliminars-, a no estar segur si vull ser-hi quan comença perquè quan comença, el Nadal, et cau tot al damunt sense opció a pacte ni escapatòria Els anuncis de colònia. Els anuncis que no són de colònia però que expliquen coses dolces com si fossin anuncis de colònies. I les músiques i les llums. I els regals en què no l'has de cagar. I la Manresa que es veu nadalenca i nevada perquè aquest any fa de decorat d'un anunci de Nadal a Antena 3. És que fins i tot tenim això aquest any! No ho sé, si m'agrada però... cotxos! Potser que ho explotem a veure si ens venen els refotuts turistes. No? I això m'atabala i faig coses estranyes. L'altre dia, fins tot, vaig comprar un dècim de Nadal -sí, sí, de la loteria espanyola- perquè al bar on faig el cafè cada dia vaig adonar-me que tots -tots- menys jo tenien comprat el número del bar. Ells en parlaven i jo... glups! Hosti! I si toca? En aquell instant em vaig adonar de dues coses: una, que he vist massa anuncis de la loteria de Nadal, i l'altra és que... és clar, si toca, em quedarà una cara de... Són massa cafès a la mateixa barra ben d'hora cada dia per ara no fer el gest. 20 euros em va costar el gest. Ja saben tots de què va això, oi? I a quants no els passa el mateix? Si em toca, que ja veig a venir que sortirem tots per Antena 3 tirant-nos el xampany pel cap, ja els avisaré. Ah sí,i hem demanat a l'Esteve, del bar, que l'any que ve jugui a la Grossa. Bé, el que els deia... M'agrada, però no m'agrada tant tot això... Potser que em tapi.
