Tenir fills és una oportunitat per viure dues vegades, però no dues vides -que això és força improbable-, sinó per viure elevat al quadrat les coses més quotidianes, veure una pel·lícula el dissabte, passejar per la platja, prendre per esmorzar un got de llet calenta amb cacau un matí emboirat de dimarts. Moguda per aquest desig de compartir amb les meves criatures esdeveniments especials, me'ls emporto a un dels dos concerts de comiat del grup Gossos al teatre Kursaal. Els explico que hi hem d'anar, que potser trigarem molt de temps a tornar-los a veure, que fa vint-i-cinc anys que toquen i que han decidit plegar. Què vol dir, que no tornaran a tocar més? -percebo un to d'alarma en la pregunta. Em miren esperant una resposta convincent -la resposta correcta-, i jo, arronsant-me d'espatlles, dic: «No sé què faran. És possible que hi tornin». Vull que creguin aquesta segona opció -que tornaran-, i ho vull per un impuls irrefrenable de lluita contra les coses finites. Soc més d'inicis que de finals.
Arriba el dia i ens plantem al teatre. És divendres i estan cansats. M'aixeco per deixar passar una parella. El senyor em mira somrient i jo li torno el gest. Ell seu al meu costat. Em sona. Em sembla que és cantant. Sí. Ho és, però no en recordo el nom. Comença el concert. La festa. Vibrant. Emocionant. Divertit. Intens. Dues meitats indivisibles. Gossos retent tribut al seu públic. El seu públic agraint-los els anys compartits. El meu fill petit remuga. Seu a la meva falda i mira d'emmotllar el meu cos a les seves necessitats. Es deixa anar i s'adorm com si estigués envoltat de silenci. El senyor del meu costat el mira amb tendresa. Soc una mare cruel, li dic, per dur-lo a un concert a aquestes hores i no deixar-lo dormir al seu llit. El senyor sense nom em replica: «No ho diguis, això. Tens un fill molt ben educat, que quan és l'hora de dormir dorm».
I entre sons i somnis s'acaba la nit. Marxem cap a casa i, pel camí, envoltada de fred i de cançons, recordo el nom del meu company de butaca. Era el doctor Eduard Estivill, el metge de la son, l'inventor del famós «Mètode Estivill» per fer adormir els infants, i el també cantant i component del grup Falsterbo Marí. No sabré mai què deu haver somiat el meu fill mentre Gossos tocava. Ell em diu que res, però de vegades somiem i no ens en recordem. O somniem històries inconnexes, relats sense sentit que som incapaços d'explicar en veu alta. Altres vegades tenim somnis tan bonics que no voldríem que s'esvaïssin. Però els millors somnis són els que forgem al principi de la vida, quan tot és possible i ens imaginem, per exemple, que de grans tindrem una banda de rock i que un dia farem allò tan xulo de deixar de cantar el nostre tema més popular i escoltarem com el públic canta per nosaltres, per a nosaltres. Dolços somnis, Gossos.
