La revista més prestigiosa d'Alemanya, Der Spiegel, va publicar ahir amb tots els detalls que un dels seus periodistes estrella, Claas Relotius, de 33 anys, ha estat inventant del tot o en molt bona part les històries amb què ha construït el seu prestigi. Com a mínim 14 dels seus darrers 60 articles estaven basats en fets falsos i personatges imaginaris. La publicació es reconeix avergonyida i el farsant s'ha excusat argumentant que l'impulsava el pànic a decebre i que és «un malalt que necessita ajuda». Aparentment, es podria afegir aquesta revelació a l'argumentari sobre les fake news i a la teoria de la mort del periodisme. Però si s'ho miren bé, és just al revés. En primer lloc, el farsant ha estat descobert per la persistència, precisament, d'un periodista, Juan Moreno, que es va dedicar a recollir proves del frau i a defensar la veritat malgrat que, inicialment, ningú no el creia; en segon lloc, tenim el contrast entre, d'una banda, una gran organització periodística clàssica que s'obre les entranyes en públic admetent un gran error i, d'una altra, els feisbucs de torn darrere dels quals tot és un festival de tenebra i ocultació; i en tercer lloc, podem fer una consideració local: tots els treballs falsejats són reportatges en llocs com Iemen, Mèxic, Guantánamo... Cap diari com el nostre no pot vendre sopars de duro. Impossible. Si ens inventem pel·lícules fantàstiques i les situem al carrer, el barri o el poble on viu el lector, la bola no pot durar ni cinc minuts, i quin riure.
