En la societat en què vivim, estem contínuament exposats a una sobrecàrrega d'impactes publicitaris amb aparença d'informació que ens arriben per tots els mitjans de comunicació i a través de les xarxes socials. És per aquesta raó que els experts en comunicació política van sempre a la recerca d'elements diferenciadors senzills i fàcils de recordar, que reforcin la pròpia imatge i creïn antagonisme amb els seus adversaris polítics. Es tracta de crear un bon relat, format habitualment per un conjunt coherent d'afirmacions amb aparença de veritat que no sempre responen a la realitat, però que tenen al darrere una estricta planificació estratègica per guanyar la batalla dels titulars.
L'independentisme va tenir en el domini del relat un del seu punts forts, especialment en la capacitat d'apel·lar als sentiments i a les passions d'un sector important de la població i crear marcs mentals capaços de dominar l'agenda política, fins i tot dels partits que no són independentistes. No tinc espai en aquesta columna per recordar totes les troballes narratives de l'independentisme al llarg dels darrers anys. Cal deixar constància que alguns dirigents del Procés han estat autèntics mestres que han sabut construir una realitat paral·lela fins que han topat amb els murs que el seu relat pretenia amagar: la manca d'una anàlisi rigorosa de l'Estat, de la situació geopolítica internacional i de la correlació de forces realment existent que inclou la inexistència, a l'interior de Catalunya, d'una majoria social suficient a favor de la independència. Per això, tot allò que el processisme ha anat impulsant ha estat inservible a l'hora de fer efectives les promeses contingudes en el seu propi relat. No ha quedat res mes que victimisme, confusió, resistència a avaluar les pròpies febleses i a dir la veritat a la gent. El seu relat, que, durant anys, va ser una fàbrica d'il·lusions, ha esdevingut una font de frustracions. Frustració i manca d'estratègia i de lideratge per part d'un president de la Generalitat que, per a molta gent, cada dia que passa és menys honorable i més prescindible.
Des de l'esquerra política espanyola i catalana és urgent enviar senyals entenedores que ajudin a aclarir la situació. S'ha de valorar positivament la determinació del president del Govern espanyol per mantenir vives les vies de diàleg amb la Generalitat, malgrat els riscos polítics que això li genera. La reunió entre Sánchez i Torra era necessària però és una acció amb molta càrrega simbòlica i poc contingut real. Des del Govern socialista es vol construir un relat de centrisme i equilibri, però de moment és un relat de titulars mancat de propostes estructurals. No n'hi ha prou amb crides genèriques al diàleg, a la convivència i a la democràcia. El diàleg no pot consistir només a dialogar. Fa falta un projecte alternatiu que tingui dos grans eixos: la lluita contra les desigualtats per reconstruir el contracte social i democràtic i la lluita contra l'esgotament del model autonòmic de 1978 que reclama un projecte federal que no sigui només música celestial. Cal disputar la idea d'Espanya als que la volen unificar i als que la volen trencar. Fa falta posar damunt la taula una proposta ter-ritorial justa, moderna i exemplarment pluralista, per deixar sense oxigen els partidaris de la confrontació que ens conduirà a la mutilació de l'autogovern abans que a la independència.
