Construir un projecte nacional, entès com una voluntat comunitària àmpliament compartida, és una feina delicada. Requereix tolerància i comprensió, mà esquerra i voluntat integradora. Tothom, certament, és cridat a aquesta tasca col·lectiva, que es va construint cada dia amb l'aportació de punts de vista diferents. És el cèlebre «plebiscit diari» de què va parlar fa més d'un segle el francès Ernest Renan quan definia la seva idea de nació.
D'ençà de l'esclat popular del procés sobiranista a Catalunya, un autèntic exèrcit de polítics i mitjans d'informació de tot Espanya dispara amb munició de gros calibre contra la idea mateixa d'aquest projecte polític -tan legítim com qualsevol altre de signe pacifista- i, de passada, contra la mateixa Catalunya. Ho fa en nom d'un projecte nacional anomenat «Espanya» que és presentat, no pas com un gresol acollidor i fraternal, sinó com una madrastra autoritària i excloent que exigeix que tothom passi pel mateix adreçador. Ho fa, també, invocant un «entusiasme» sorprenent envers una Constitució del 1978 que alguns d'ells no van votar i que malden per convertir en una mà de ferro que no permet altra interpretació que la seva. Una Constitució que, per cert, tenia com un dels seus principals pilars la formulació d'un estat autonòmic que ells mateixos volen destruir perquè hi troben una de les causes de l'independentisme català.
Diàriament, des de televisions i diaris i des de tribunes polítiques cada cop més excitades, aquest exèrcit nacional espanyol alimenta la seva opinió pública amb un missatge unidireccional que presenta Catalunya com una comunitat fracturada, radicalment dividida, persecutora de la llengua castellana i els seus parlants, controlada ideològicament per uns mitjans d'informació sectaris i una escola adoctrinadora, dominada per grups organitzats de signe violent i, finalment, presidida per un personatge atrabiliari a qui sovint ja no designen pel seu nom, sinó, simplement, pel d'«ese loco desequilibrado». Milions d'espanyols, impossibilitats de conèixer cap altra versió que no sigui aquesta, s'empassen cada dia aquest discurs com si fos autèntic, com si s'ajustés a una realitat que no coneixen.
És tan agressiu, aquest missatge, tan violent en la seva forma d'expressió, que constantment esmicola en mil bocins el gerro delicat del projecte nacional espanyol que pretesament voldria construir. Dit amb una altra imatge: aquest fals relat del que passa actualment a casa nostra destrueix a consciència, amb un bombardeig incessant, tots els ponts que podrien connectar Catalunya amb aquesta Espanya que ells pretenen defensar i de la qual no fan més que oferir-nos una imatge més aviat terrorífica i sinistra, ancorada en el franquisme i en la dreta més extrema.
¿No s'adonen que, a força d'anar esmicolant el gerro, mai més no es podrà reconstruir? ¿Quina capacitat de seducció pot oferir als catalans un projecte majoritari d'Espanya que els nega la identitat, la cultura o la llengua i que els pega i empresona? Amb l'exacerbació del projecte nacionalista espanyol, amb la interpretació mesquina i reduccionista de la Constitució de 1978, aquests patriotes cridaners i amenaçadors van contribuint, encara més, a l'enorme grau de desafecció que ja hi ha entre molts ciutadans de Catalunya.
Ningú de nosaltres no sap com acabarà exactament l'enorme conflicte territorial i la deriva antidemocràtica en què es troba Espanya en aquests moments. El que sí que és segur és que bona part de les peces del gerro que ja s'han esbocinat mai més no es podran recompondre.
