Enlairo fanalets imaginaris, despullats de foc i paper, en aquest dia de Reis. Són desitjos silenciosos llançats als quatre vents. N'hi ha de petits i secrets, i de grans i ambiciosos. N'hi ha per a mi. N'hi ha per a tu. En necessito de totes mides per avançar. Avançar. D'això es tracta. Avançar fins on es pugui. Sense retrets. Sense fustigaments. El camí és nostre i les pedres del camí, també. Podem esquivar-les, saltar-les, posar-les a una banda, apilar-les i fer-ne un mur, dibuixar un mandala en espiral al terra. També podem convertir-les en projectils, però les pedrades fan mal. Qui ha rebut cops no en vol rebre més. Volen fanalets al costat de la presó de Lledoners per Cap d'Any. La nit és fosca i freda. Un periodista i exlíder polític diu que és el lloc més just on donar la benvinguda a un nou any. Un nou temps. Un nou moment. Una nova oportunitat. Deia el poeta, filòsof i artista Khalil Gibran: «Perquè no sereu lliures quan els vostres dies estiguin sense preocupacions i les nostres nits sense un desig ni una queixa. Ho sereu quan, encara que aquestes coses us envoltin, sapigueu enlairar-vos per damunt d'elles i sense cap lligam».

Ens esperem per lliurar al príncep Assuan la carta als Reis d'Orient a la plaça Major de Manresa. Ja ens toca. El meu fill diu que s'ha oblidat d'escriure-hi una cosa important! Es mira la carta tancada que porta als dits. Reflexiona. Uns segons després m'explica que no passa res, que ja ho demanarà per als Reis de l'any que ve. «Però per a l'any que ve falta molt, molt, molt de temps..», afegeix, mentre puja a l'escenari. El carter se l'asseu a la falda. Conversen. L'espero. Tinc fred als peus. Un any, penso. Pot ser molt o molt poc. No tots els anys viatgen a la mateixa velocitat.

Faig la segona cua, l'endemà, al punt d'informació municipal. Dues noies es fan una efusiva abraçada, com han de ser les bones abraçades. Amb una alegria exultant es posen al dia. Una ha canviat de feina. L'altra, de pis. Una àvia amb un sobre a la mà entra i esbufega. S'acosta al mostrador i demana què ha de fer per tramitar els papers que li ensenya. La funcionària li explica que ha de pitjar el botó groc a la màquina expenedora que té al darrere. Quan el seu número surti a la pantalla ja l'atendran. La senyora es queda quieta mirant fixament el monitor que li han indicat perquè no se li passi la tanda. Els primers minuts no gosa ni seure. Després s'adona que va per llarg i busca una cadira on reposar. Miro les cares que m'envolten mentre esperem el nostre torn. No sé què ens depararà el 2019. Però segur que Ciceró tenia raó: «Ningú no és tan vell que no pensi viure un any més».