Da Vinci, amb aquesta obra inacabada, però no incompleta, té totes les figures en un estadi de manifestació entre la superfície i el volum que inquieta i, a la vegada, fascina, meravella i corprèn, talment com si s'hagués congelat el seu esperit i ens convidés a observar i participar en aquesta creació pictòrica.

La Mare de Déu és en l'encreuament de les diagonals i els personatges principals formen un triangle equilàter que garanteix l'equilibri absolut en aquest cosmos de detalls que giravolten a redós de la manifestació divina en el Nen Jesús, l'Epifania dels Mags d'Orient, i que amb el bateig de Jesús al riu Jordà per Joan el Baptista i el miracle de les noces de Canà constitueixen els tres esdeveniments que l'Església catòlica considera epifanies.

El Nen Jesús i Maria apareixen en el centre de tot, amb la Mare de Déu que mira a la dreta i els peus apunten a la dreta com si aquest conjunt estàtic es trobés immers en el moviment rotatori de la Terra, en el mateix sentit de les agulles del rellotge. Unes figures que sobresurten pel seu ombrejat sense color, com si el relleu de l'ànima fos més important que l'embolcall mortal, i amb els mags, que no reis, que tenen els genolls flectats en l'acte més gran d'humiliació o de submissió que hi pugui haver, besar el terra que l'altre ha de xafar.

Però més enllà de les característiques pictòriques i de les particularitats d'aquest quadre, ens trobem amb uns mags o sacerdots, entesos en els cossos celestes, que copsen un fet inèdit en el sostre cèlic, i és l'aparició d'un nou estel!

Saben llegir els senyals del firmament i els mou una fe molt pura a fer camí, sense dubtes ni escarafalls, l'hora és arribada i han estat cridats a ser testimonis del gran misteri i del prodigi excepcional del naixement del Crist.

Tant se val si els mags portaven corona o turbant, o si eren dos, tres o dotze; és igual d'on vinguessin, o que representessin els continents coneguts, o les diferents edats de l'ésser humà; és indiferent si portaven or, encens i mirra o únicament podien ofrenar la bondat del cor; i resulta irrellevant si els seus noms eren els de Melcior, Gaspar i Baltasar. De fet, l'Evangeli de Sant Marc, al capítol 2, versicles 1 a 12, no ens dona pas aquests detalls que sí que trobem en l'Evangeli apòcrif de la Infantesa de Tomàs, al segle II.

I és que, contemplant aquest quadre, l'observador se sent cridat a entrar-hi i formar part de l'epifania, talment com si cadascun de nosaltres fóssim un altre mag, com Artaban.

La llegenda ens parla d'Artaban, un anacoreta del mont Ushita, que es convertí en el quart mag, ja que també endevinà l'arribada del Príncep de la Pau a través de la llum de l'estel; que el seguí agafant el que de més valor tenia -un diamant, un jaspi de Xipre i un robí- per oferir-lo al Messies. Però la fatalitat el colpejà i impedí que mai arribés a Betlem. Per un cúmul d'ensopegades, travetes i tragèdies humanes es desprengué del seu petit tresor per alleugerir les desgràcies dels altres; fins a ser empresonat més de trenta anys i alliberat quan els carrers de Jerusalem s'omplien de gent que escridassava un condemnat a mort, que amb la creu a les espatlles es dirigia al Gòlgota per ser-hi crucificat.

Artaban havia encetat el seu gran viatge per adorar el Nadó de la Llum que havia de sacsejar i capgirar el món sencer i, en canvi ara, el seu camí es retroba amb el del Crucificat, en el moment en què es donava ple sentit a la seva vinguda a aquesta existència. D'alguna manera tot s'havia complert per als dos! Per al Mestre i per a Artaban, però... també per a tots els observadors del quadre, perquè -amb aquell naixement, crucifixió i re-surrecció- la mort ja no és el final!