Des d'avui tots els ulls es claven en el Tribunal Suprem. S'hi dirimeix més que el futur dels dotze polítics i activistes jutjats, ja que el conjunt del procediment i la sentència que emeti el tribunal seran bàlsam però alhora també pólvora per a les parts. El judici no serà el final de res, encara que tant de bo ho sigui d'unes acusacions desproporcionades i d'un empresonament sense sentit. Més enllà de la sentència, però, continuarà aquesta batalla inacabable, de moment només judicial i política, que va arribar per canviar la resta de les nostres vides i la fecunditat de la qual és molt qüestionable.
Amb tot, més enllà del Suprem continuaran cuites pendents a les quals l'opinió pública ha prestat atenció aquests dies però que la urgència de les declaracions i gestos que emanin del Suprem faran potser rellevar a un segon pla. I seria injust fer-ho.
Penso en les denúncies d'abusos sexuals al si de l'Església catòlica a Catalunya. Han proliferat aquestes denúncies i potser s'ha obert una escletxa per la qual determinar si els casos han estat excepció o norma. Cal anar-hi a fons, perquè declaracions com les de l'arquebisbe de Tarragona en què gairebé exculpava els abusos assegurant que «de vegades les persones tenen mals moments» fan pensar que al llarg de dècades hi ha hagut alguna cosa més que condescendència.
