Molts vam veure l'entrada de Sánchez a la Moncloa com una alenada d'aire fresc vist el que havia substituït. Però per desgràcia el pas dels mesos s'està encarregat de tornar-nos a presentar un govern de «gestitos» fluixos fins i tot covards i pocs canvis. Els canvis promesos arriben amb comptagotes i, en general, més descafeïnats del que s'anunciava. La reforma laboral, no cau, el subsidi per als majors de 52 anys continua pendent dels pressupostos. Els lloguers semblen impossibles de regular, els fons voltor continuen acaparant habitatge, l'ocupació no millora en la seva qualitat. La mal anomenada austeritat neoliberal i tota la seva càrrega ideològica i pràctica es mantenen. A causa d'això, la població se segueix empobrint, es degrada sistemàticament l'àmbit públic, es buiden les arques de l'Estat i els milmilionaris augmenten. Aquesta austeritat neoliberal, agafada com una paparra al cor mateix de l'aparell de l'Estat del règim del 78, enverina, a cada pas, l'aire fresc imprescindible per millorar la vida de la immensa majoria de la població.

Per guanyar aquest oxigen necessari resulta imprescindible desfer tot l'entramat de pèrdua de drets confeccionat a força de decrets en els anomenats divendres de dolors que eren aquells consells de ministres de Rajoy i el corrupte PP. Desfer aquest entramat neoliberal depèn avui molt més del carrer que del Parlament. Per això és fonamental la mobilització feminista i la vaga del 8 de març, que ja ha situat darrere seu moviments socials i sindicats. És important que s'obri un procés d'informació i mobilització que persegueixi la fi de la bretxa salarial de gènere a les empreses, així com garantir un salari mínim, un conveni mínim de 14.000 euros l'any i forçar un diàleg social que retiri la reforma laboral del 2013. Carrer i unitat representen la garantia que aquell buf d'aire fresc que va desallotjar Rajoy en la votació parlamentària s'assenti sobre bases populars que permetin doblegar l'austeritat i la seva pestilència neoliberal. Sense doblegar, no podem guanyar. Els mesos de Pedro Sánchez a la Moncloa representen bona prova d'això. En aquest temps, els canvis importants són fills de la mobilització i la resistència acumulada en els últims anys. En pensions, gràcies a les mobilitzacions dels pensionistes, es trenca, gràcies a les pujades de l'1,6% i del 3% per a les mínimes, amb el «dogma del 0,25» que va imposar el PP. El mateix passa amb l'augment del Salari Mínim a 900 euros bruts al mes. Hi ha hagut canvis, però tots ells, inclosos els esmentats, recordem que són fràgils i dubitatius perquè no responen a aliances de fons ni al ventall de forces polítiques plurals i diverses que van permetre fer fora Rajoy de la presidència del govern, ni a les forces socials (sindicats i moviments de dones, pensionistes o d'habitatge). Sánchez l'encerta quan se separa, poc o molt, de l'herència rebuda i l'erra escandalosament cada vegada que s'entesta a mantenir-la. Aquest és un dels principals balanços d'aquests mesos. L'altre, el cada vegada més evident esgotament del règim del 78, la major incapacitat del seu entramat institucional, jurídic, militar i monàrquic de definir (dins del seu marc) solucions que satisfacin ocupació, salari, habitatge, salut, ensenyament, drets de els pobles a decidir, autonomia municipal, llibertat d'expressió i drets de les dones i de les persones emigrants.

Entre el paper i la realitat el forat és gran i tendeix a ampliar-se sobretot a Catalunya, on una gran part de la població veu amb desconfiança i estupor el judici als líders socials i polítics, amb el convenciment de que és un judici sense garanties jurídiques pel seu contingut polític prefixat, on s'equipara posar urnes a utilitzar les armes, o l'esclat de la rebel·lió cívica pacífica de l'1 d'octubre amb una sedició i rebel·lió armada. I recordem que tenim un tripartit d'ultradreta a Andalusia que vol un 155 etern a Catalunya i que vol repetir la seva fórmula de odi a tot l'estat. Per això el carrer, la mobilització social i la seva unitat constituiran, com sempre, la millor esperança i el mitjà més ferm per imposar els canvis necessaris en un any que vam inaugurar amb profundes incerteses econòmiques i polítiques.