La decisió de Sánchez, al meu parer covarda, d'avançar les eleccions en comptes d'explorar vies de consolidació de la majoria parlamentària que va apartar la màfia del PP de la Moncloa i posar en marxa, per decret, mesures socials molt necessàries que ja no veuran la llum, ha aprofundit la idea d'una desbandada governamental que reforça els discursos de reconquesta de la ultradreta tricèfala. Si Sánchez, en comptes de convocar eleccions, hagués apuntalat als pressupostos les partides que, tot i ser escasses, eren molt esperades, si hagués mantingut un diàleg sincer amb una Generalitat que també hi té la seva part de culpa, ja que al final la falta de diàleg i de tensió de corda la paguem tots. Es perden uns pressupostos molts socials i necessaris que per desgràcia queden a la picota. És per això que hi ha sensació de confusió que tendeix al desànim.

Cal recuperar la iniciativa perduda i això exigeix unitat, però una unitat plural, municipalista, feminista recolzada en la mobilització per recuperar salari i drets en les empreses, i retirar la maleïda reforma laboral. Una unitat que sorgeixi de la igualtat i llibertat republicanes originàries de l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació dels pobles del regne d'Espanya i de nous processos constituents allunyant així el perill de l'abstenció.

Pensem que d'aquí a unes setmanes, el 28 d'abril, hi haurà les eleccions generals, i Sánchez ha perdut una oportunitat d'or amb l'aliança diversa de forces d'esquerres i sobiranistes que van permetre desallotjar la màfia de Rajoy de la Moncloa i obrir un fil d'esperança que ara passarà per la batedora de les urnes.

L'endemà de l'anunci de les eleccions, el dissabte 16 de febrer, més de 200.000 persones van omplir la Gran Via de Barcelona afirmant que l'autodeterminació no és un delicte, mentre que unes 5. van fer el mateix a Sant Sebastià. Quatre jornades abans, al Tribunal Suprem havia començat un judici vergonyós als caps del Procés amb peticions de llargues condemnes. Sánchez espera sortir d'aquest llarg cicle electoral amb base suficient per mantenir un cert centre polític que empari la seva línia socioliberal dins el marc del règim del 78. Però, molt al contrari, tres eleccions en 5 anys donen fe de com la vida institucional es torna cada dia més inestable en la cotilla que imposa la legalitat del 78.

Dos grans blocs a dreta i esquerra, fins i tot amb els seus vaivens, pugnen entre si i entre els seus membres davant problemes clau que s'amunteguen i manifesten clarament que allò social ja no pot avançar sense, alhora, donar una resposta a l'assumpte territorial. Per als tres fills d'Aznar, Cs, Vox i PP, la sortida passa per més neoliberalisme, desmantellar allò públic fins a l'última pedra, imposar un 155 etern a Catalunya, atacar els drets de les dones, perseguir la immigració i sostenir les lleis contra la llibertat d'expressió. Les propostes de l'esquerra avui no estan clarament publicitades, si bé resulta evident que tenen el color de l'esperança no se sap ni vendre ni unir prou davant l'emergència en què ens trobem, i això tenint els colors del 8 de març, del primer de maig, de les reivindicacions per les pensions, la sanitat publica, d'un municipalisme compromès i de tantes lluites pels drets socials com no s'havia vist en temps.

En resum, fan olor de democràcia republicana, basada en la igualtat, fraternitat i en el dret a decidir de la població i dels pobles sobre tot allò que és competència de les seves vides. El llarg cicle electoral, lluny de representar una batalla perduda per endavant per a l'esquerra, com desitja amb el seu ardor de reconquesta la rància dreta aznariana i així afavorir l'abstenció, suposa una oportunitat per avançar en aliances ineludibles entre sobiranistes i forces d'esquerra. No hi ha altra manera de saltar la pantalla del règim del 78 i guanyar-hi tots. Així que mobilització al carrer i també a les urnes.