No les he comptades mai, però segurament que són més de dues-centes les finestres que, distribuïdes simètricament a diferent alçada, ocupen tota la façana de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa, on gairebé l'única nota de color és el groc i el vermell de la bandera que presideix la portalada d'accés a l'edifici, una baluerna llisa i grisa, d'una sola peça, geomètrica, estàndard i funcional. Dic gairebé perquè a l'ampit d'una finestra hi ha tres petits testos de costat, amb les plantes protegides per un plàstic, a punt de florir. N'hi ha prou amb aquesta nota de vida i de color perquè la casamata, si més no pel que fa al seu aspecte extern, resulti menys inclement, menys gèlida i més benemèrita. No és que, a la resta de la ciutat, d'altra banda, les flors emplenin finestres i balcons que alegrin el to entre gris i terrós de la majoria de façanes. Tampoc sovintegen per les places i els carrers, escassos de parterres i jardinets. Ja té gràcia que sigui al cementiri on l'arribada de la primavera s'anunciï amb més vehemència. I tan poc que costaria revertir la imatge de les ciutats animant els veïns, bé sigui des dels mateixos ajuntaments o des de les associacions de barri, perquè converteixin les façanes de les cases en jardins verticals. Així com la cara és l'expressió de l'ànima, les façanes de les cases bé deuen ser-ho també de l'esperit ciutadà. És impensable fer de Manresa una ciutat jardí, a l'estil suís. Per això faria falta un altre clima, molta més aigua i un poc més de civisme. Per començar seria suficient que, en la mesura de la voluntat de tothom, contribuïm a construir espais més habitables, vitals i acollidors, obrint finestres i balcons perquè s'hi passegi la primavera.
