Vivim, en el dia a dia, decidint. I ho fem massa vegades de manera automàtica, com un acte reflex, amb conductes irreflexives, amb automatismes, segurament, secundaris a l'entorn sociocultural, a l'educació rebuda i al determinisme, cada vegada més objecte de recerca, dels nostres gens. I no ens adonem que ho fem així, donem per suposat que actuem producte de les nostres reflexions, encara que, badant, no ho sembla.
L'any 1971 es va publicar un llibre, Beyond Freedom and Dignity, de B.F. Skinner, mai traduït al català i amb una traducció horrorosa al castellà; un apunt per als que cerquin al Dr. Google, la B. del nom és de Burrhus, Burrhus Frederic Skinner. No hi ha, encara que ho sembli, traducció per a Burrhus, el nom no fa la persona en aquest cas.
El llibre va aparèixer en una mala època al nostre país, imperava la creença en el lliure albir, i una societat influenciada per un aiguabarreig cultural, per a mi, poc comprensible filosòficament parlant, les obres de Freud i Marx eren en tots els prestatges de la «Gauche Divine» i de la no divina també. En aquell temps el discurs, ara n'hi diríem relat, predominant d'una majoria d'intel·lectuals unia els conceptes predicats pels esmentats pensadors. Curiosament ajuntaven el culte a la persona de Freud amb el culte a una societat amb diàleg amb les seves contradiccions i la submissió de les mateixes al bé comú. Ambdós pensadors, ja que els filòsofs es neguen a considerar Freud com a tal, provenien d'una societat religiosa des de generacions anteriors, amb la persona i les seves capacitats i la consideració de la persona com el rei de la creació, pensament profundament religiós, no exclusiu del cristianisme, per cert.
No puc dir que Skinner tingués la raó en tot, qui la té? Però ell va ser dels que posaven en dubte la llibertat de decidir de les persones, sempre condicionades per diversos factors, va ser uns dels pensadors del camp conductista. In illo tempore aquest pensament era titllat de feixista per la intel·lectualitat imperant. Tan convençut n'estava que, per a ell, el cervell era una caixa negra, de la qual la ciència encara no tenia explicacions, i que la conducta humana podia ser explicada per l'evitació al càstig, les alternatives al mateix, la por, ai la por!, i la gratificació a conductes acceptades per l'entorn o a premis. No existien llavors les addiccions sense substància, a escurabutxaques, a xarxes socials i jocs en línia, i tampoc sabíem, llavors, que les xarxes cerebrals implicades en aquestes addiccions són les mateixes que les de les addiccions a les substàncies.
I la dignitat? Només podem ser dignes si som lliures i, ho som? En un concepte absolut de la llibertat, diria que no gaire, no som lliures ni pels diversos condicionants que ens envolten: familiars, socials, econòmics, educatius..., ni pels condicionants personals: valors, gens, estructura cerebral... No puc fer una àmplia enumeració de tots ells. On vull anar a parar és que: «¡menos humos!», que decidim com podem i no com volem. D'aquí la importància de tenir valors, bases intel·lectuals per tal de decidir en funció del millor criteri.
