En un món d'esdeveniments rapidíssims en què allò que passa ara mateix tapa el que ha passat fa mitja hora, pot semblar una ximpleria esmentar encara la manifestació de dissabte passat a Madrid. Però malgrat tot cal deixar constància del seu èxit, de les imatges sorprenents del cant de L'Estaca en una Cibeles plena d'estelades i d'un fet gens menyspreable: a més de catalans hi havia també gent d'altres indrets de l'Estat, entre els quals, també de Castella i de Madrid mateix. Es va fer evident, doncs, que a tot arreu hi ha qui pensa que Catalunya té dret a l'autodeterminació. No ho pensa en canvi el tripartit espanyol de l'extrema dreta que centra la llarga campanya electoral actual en un tema estrella i únic: la qüestió catalana. Com era d'esperar, Abascal, Casado i Rivera fan campionats a veure qui la diu més grossa i qui és més contundent atacant l'independentisme. I el PSOE mateix no ha dubtat a afegir-s'hi amb una declaració explícita de Pedro Sánchez: no hi haurà autodeterminació a Catalunya mentre governi el PSOE. Gràcies per avisar però ja ens ho pensàvem.
Mentrestant, el judici segueix aquests dies una via més aviat monòtona i previsible. Els declarants, funcionaris judicials o membres de la policia o la Guàrdia Civil, no han dit més del que es podia esperar. D'una banda insistint en la cara d'odi o de menyspreu de la gent que s'acumulava davant d'on feien escorcolls per confiscar material electoral o quan intentaven emportar-se les urnes. Però d'altra banda, segons les declaracions dels darrers dies, no hi va haver vehicles danyats ni ferits pel cantó dels cossos de seguretat. No hi va haver violència directa «però n'hi podia haver hagut». En algun cas el Mossos «es van mostrar molt passius» però en d'altres «van fer una bona feina». De vegades la gent «cridava de manera tumultuària» o bé feia una acció que ofenia la policia: «Els tiraven clavells» o els n'enganxaven als vehicles. És sorprenent aquesta consideració dels clavells com a arma amenaçadora o signe de menyspreu.
Però sempre hi ha més fets noticiables. Un d'ells és que per tal de ressuscitar un PP en perill de quedar pràcticament sense vots a Catalunya a les properes eleccions al Congrés, el partit ha decidit de presentar per Barcelona una candidata estrella que serveixi de revulsiu. Es diu Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte. Amb un nom de tanta prosàpia i un historial polític basat en el pensament de la FAES, si és elegida podem augurar discussions memorables amb Inés Arrimadas, que també serà diputada a Madrid.
I queda encara el xou dels llaços grocs i les estelades que la Junta Electoral vol fer treure dels edificis de la Generalitat. El president Torra, defensant la llibertat d'expressió i el dret d'autodeterminació, feia canviar només el color del llaç a les pancartes sense modificar-ne el text. Però segur que a Madrid no en tindran prou. Això sí: el premi al canvi més imaginatiu correspon a la vila marinera del Port de la Selva, amb una pancarta on en comptes de «Llibertat presos polítics» diu ara «Llibertat peixos pacífics» al costat d'un llaç de color blau de mar. La Junta Electoral ho considerarà un eslògan subversiu?
