Quan es va a Casserres des de Berga per la carretera de Cardona, s'arriba a l'Espunyola, i es gira a l'esquerra. Aleshores, les muntanyes desapareixen de la vista i els ulls només veuen camps clapejats per arbres i, sobretot, un cel d'un blau intens, una mena d'atzur amb profunditat que t'inspira una pau que no és d'aquest món.
Els arbres i l'horitzó dels conreus retallen el firmament, o a l'inrevés, perquè l'espai cèlic es confon amb la terra com si, amorosament, s'hi volgués fondre. I entrem a la plaça de Santa Maria que s'esbadella espaiosament com en un calaix de sastre, per encabir tots els vehicles que s'hi estacionen. Seguim, després, pel carrer una mica inclinat de Sant Bartomeu i, al davant mateix, hi descobrim la silueta eclesial de la Mare de Déu dels Àngels, just en la confluència del carrer pendent de la Creu i la plaça homònima, que ens fan oblidar la nostra època per recular dècades i centúries, en una mena de regressió sensitiva, com per desempolsar les vivències dels nostres ancestres. Una anada i tornada de petjades invisibles però, en canvi, curulla d'impressions encara perceptibles de qui es resisteix a partir i s'hostatja en la porositat de les pedres que hom trepitja i en els volums dels espais que ens envolten.
La plaça de la Creu és del tot sorprenent i encisadora, feta a la mida de les persones, amb uns desnivells que evoquen temps pretèrits i amb tres elements singulars: una creu, un fanal i un rellotge de sol que ens recorden que, en el fons, hi som i no hi som.
Reculem, però, fins a l'església parroquial del segle XVII, aixecada sobre un temple anterior dedicat a l'Àngel Custodi, amb una façana sòbria i austera, despullada d'ornaments i amb un nínxol buit, en un frontó triangular, sobre la porta d'entrada, i un campanar de secció quadrada que es veu des de tot arreu. Tanmateix, el veritable tresor és el retaule del 1704 de l'altar major, obra del folguerenc Segimon Pujol.
La ductilitat de la fusta permetia als escultors del Barroc obrar com a oracle de l'edén i -amb cisell, gúbies, enformador, olis i pans d'or- aconseguir aquella teofania plàstica, cromàtica i bigarrada de la plenitud que ens meravella i ens transporta a una avantsala del Cel. Les imatges tenen una llum àurica que les fa brillar quan s'hi projecten les flames dels ciris, espurnes d'eternitat, mentre les tres naus resten en la penombra com els camins que porten vers la refulgència divina o el fulgor de l'Església triomfal.
És la impressió aparent d'assistir a la Transfiguració del Mont Tabor de Galilea, però a la comarca del Berguedà, quan el retaule venç la rigidesa, les línies rectes i l'angulositat de 90 graus de les parets del temple per omplir-se de volums arrodonits en una eclosió desbordant de formes, colors i resplendor que doten de mobilitat tot l'espai, com si s'obrís una escletxa a l'infinit. Un bocí de cel amb tres cossos verticals i tres andanes horitzontals; amb el Pare Etern al capdamunt, i -descendint pel tronc central- ens trobem amb sant Bartomeu, patró de la Vila, el Jesuset, la Mare de Déu dels Àngels, titular de l'església i el sagrari; amb quatre escenes vitals de Maria als laterals, en una perfecta prelació temporal -a dreta i esquerra i de baix a dalt de l'altar; primer en format rectangular amb arc de mig punt a la part superior i després com a medallons-: el Naixement, l'Epifania, la coronació de Maria i la vinguda de l'Esperit Sant.
La contemplació d'aquest retaule ens abstreu de la quotidianitat i ens aproxima a un misticisme commovedor i didàctic en observar una plètora d'àngels, carrolls de raïm, fulles de vinya i columnes salomòniques; amb els apòstols i sant Pau, el dels gentils; pares de l'Església com sant Agustí, sant Ambròs, sant Jeroni i sant Gregori; al·legories sobre 4 de les 7 virtuts cardinals: la justícia, la fortalesa, la prudència i la temprança; i dos medallons ovalats amb un torre com a símbol de Casserres i una representació sobre l'agricultura; en definitiva, el tot del més enllà i del més aquí.
Si aquesta obra resulta impressionant i colpidora, encara és més admirable l'actitud de molts casserrencs i casserrenques que aconseguiren recuperar aquest patrimoni, malmès durant la guerra civil, per poder-lo llegar i compartir amb els temps venidors.
