Mossèn Ballarín havia dit que «el Pedraforca és una catedral de Déu amb els peus de carbó» i amb aquesta frase sintetitzava a la perfecció l'exuberància de la natura amb què l'Omnipotent es va complaure en el moment de formar la muntanya sagrada del Berguedà. Un massís herculi amb dos pollegons, com torres de guaita, arrodonits pels segles en l'enforcadura i amb un complex laberint de galeries en el seu interior, transitades per generacions de miners que n'extreien el manà negre, que van fer de Saldes una veritable terra de promissió.
Un santuari petri per acollir simbòlicament la humanitat tota sencera a cel obert, sota un tàlem infinit d'estels i cometes, i, per al qual les autèntiques campanes, aquelles copes invertides de metall que amb un batall interior eleven les pregàries al Creador i criden els fidels al temple, són a l'església de Sant Martí i, també, a les de Sant Serni de Maçaners i Sant Andreu de l'Espà perquè aquest municipi és una trinitat de parròquies.
L'església de Sant Martí ja apareix documentada el 839, en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell; per tant, ens trobem davant un temple mil·lenari, a l'ombra de l'ubic gegant bicorn, amb pedra sobre pedra, que vesteix la nau central amb una volta de canó apuntat, com en una mena de quilla de vaixell invertit, i dues naus laterals neoclàssiques amb els altars de fusta policromada del mateix estil i dedicats a, dreta i esquerra de l'altar major i de més a prop a més lluny, a Santa Severina, al Sagrat Cor, a la Mare de Déu del Roser i a Santa Bàrbara. Es tracta, doncs, d'una construcció eclèctica amb vestigis romànics, neoclàssics i barrocs que s'han sumat als seus cinc renaixements des del segle IX al XVIII; exemple de determinació, obstinació i sentit de la transcendència.
Aquesta església no s'aixeca pas amb car-reus ciclopis sinó amb pedres petites, com còdols de riu, talment com si hagués estat erigida amb els parenostres i avemaries que demanaven l'empara de les altures. L'altar és barroc -de tres cossos verticals i dues andanes horitzontals- amb el Pare Déu que s'aboca des de la seva cúspide commogut per aquest poble de pagesos, llenyataires, ramaders i minaires, un autèntic mosaic humà amb un univers d'inquietuds diverses i el denominador comú de la fe. I el campanar és de torre amb planta quadrangular i finestres d'arc de mig punt d'inspiració romànica.
La imatge de Sant Martí és a la fornícula preeminent de l'altar, completada per un arc de mig punt, apareix revestit de bisbe, amb bàcul i mitra, que refulgeix especialment cada 11 de novembre, en la seva festivitat, quan el poble de Saldes invoca la seva generositat, aquella que el portà a donar la meitat de la seva capa, un exemple de compartició, que és la qualitat que millor defineix l'hospitalitat d'aquest municipi.
Santa Severina, la mestressa d'aquesta contrada i de festa gran el 26 d'agost, presideix l'altar de la capella lateral a la dreta del presbiteri i, malgrat ser poc coneguda, la seva despresa jovenesa, fe infrangible i valentia fins al martiri de sempre han seduït els homes i les dones d'aquest territori, que s'hi han volgut emmirallar i a qui tenen, per exemple, d'advocada i patrona.
Santa Bàrbara, baluard preuat i mare protectora dels minaires i de llurs famílies, aquella que sojorna en les entranyes de la muntanya i en l'ànima dels miners de tots els temps que hi han laborat -portant un llum al front i la làmpada de ganxo de metall penjada a l'espatlla- amb la pica i la maça, barrina i pala, vagonetes tibades per mules, apuntalaments de fusta i ferro, minadors i cintes transportades, camí del rentador, de les ensacades o dels camions que feien via cap a la central tèrmica de Cercs. Amb celebració festiva el 4 de desembre, ofrena floral als que finaren al peu del filó, processó pel poble a les espatlles dels minaires i amb les salves de dinamita que feien retrunyir el terra i els cors, en el dia del calendari en què la mina sortia al carrer.
Però l'autèntica princesa de Saldes, la regina dels munts i emperadriu de la vall, és la Mare de Déu de Gresolet, una talla romànica del segle XIII, que no sobrepassa els seixanta centímetres, imatge sedent coronada amb el Nen Jesús que l'acompanya sobre el genoll esquerre, i entronitzada sobre l'Arbre de Jessè. La seva gaia festa és el dia de les Marededéus Trobades, el 8 de setembre, i el seu nom que s'associa al boix grèvol, tan present en aquest espai; fa referència a una altra significació d'aquest terme que vol dir llum, aquella que ens il·lumina, ens guia i ens salva.
