Els quaranta anys de l'existència de Regió7 fan molta impressió i fan rumiar una bona estona. En primer lloc, esclar, per als promotors i primers responsables de l'invent, que s'adonen del pas galopant del temps i de com se'ls ha fet gran la criatura que van portar al món amb tants interrogants en la naixença. I, en segon lloc, per a la col·lectivitat que ha fet possible el diari i que el manté viu i robust, pensant-lo i confegint-lo cada dia i, sobretot, llegint-lo, amb la naturalitat de les coses quotidianes que fem gairebé d'esma però que no sabríem pas deixar de fer.
És un miracle, esclar, una espècie de fenomen inusual, sorgit d'una ciutat mitjana en el cor de la Catalunya Central, en llengua catalana, amb una oferta informativa que permet de fer-se autosuficients als seus lectors i que combina adequadament allò del món local i del món global que ha donat lloc a tants assaigs dels analistes i els teòrics. Pel camí, la història recent ha fet molts tombs i crisis i ruptures han sacsejat tot el panorama que ens és més proper, però el diari ha anat fent via carenejant amb solvència l'embat de totes aquestes onades. Vull dir que celebrem quaranta anys no pas d'allò que va succeir en una confluència màgica i fugaç dels estels, sinó d'allò que passa cada dia, en una edició que es renova constantment a remolc del vaivé de l'actualitat més estricta.
Jo m'ho miro a una certa distància, des d'una ciutat més petita que també hauria volgut acomplir un somni semblant i que va intentar-ho a l'ombra del mateix Regió7. No va ser possible, ni aquell ni cap altre projecte periodístic que s'hi assembli. M'ho miro, i el que més envejo, sobretot, és el que ha representat i representa Regió7 com a projecte vertebrador per a una ciutat i per a un territori que s'estén a les comarques veïnes. Si, seguint un pla teòric, s'hagués volgut dissenyar un model ideal per confegir un territori i travar-lo d'una manera ajustada i completa, de seguida caldria haver pensat en la necessitat ineludible de comptar amb un mitjà informatiu potent. Haurien fet falta més coses, sens dubte, i hauria calgut l'acció decidida de les administracions públiques en moltes altres esferes necessàries, però si alguna cosa hauria calgut esperar de la societat civil, de la lliure iniciativa de la gent organitzada, aquest instrument hauria estat sens dubte un bon diari. És per això que penso que Manresa, en el terreny inassolible per definició de completar totes les peces que fan falta per construir un bon projecte col·lectiu, ha pogut comptar des de fa quaranta anys amb una peça fonamental, gairebé diria decisiva. No em veig amb cor de repassar la llista d'aquelles facetes en què la ciutat i el seu entorn natural han estat o no a l'altura de les expectatives, i no m'atreveixo tampoc a dir en quines coses l'acció de l'ajuntament i de les altres administracions públiques ha estat determinant per al progrés i la millora del benestar dels seus ciutadans. No ho sé. Però sí que sé que, en el terreny de la comunicació i de la sociabilitat que es deriva de compartir un mitjà periodístic ben fet, la societat civil manresana i bagenca ha fet els deures. Altres assignatures pendents segur que encara fan cua, i segur que els candidats a les eleccions municipals que ara s'atansen proposaran programes fantàstics, o no tant, per mirar d'aprovar-les, però aquesta, almenys, ja està resolta.
Feina feta, doncs, encara que l'embat de les onades que abans dèiem no s'atura. Convindrà que ningú no s'adormi en la feliç celebració dels quaranta anys, i caldrà estar amatent a les noves necessitats dels lectors i a la recerca sistemàtica de noves fórmules que permetin captar-ne de nous. Tanmateix, l'aturada momentània per mirar enrere i celebrar el llarg camí recorregut, encara que estigui tenyida d'una certa nostàlgia, és perfectament legítima. O sigui, amics, que per molts anys.
