El musicòleg Oriol Pérez va fer una conferència sobre l'escriptor Vicenç Prat a l'Auditori de l'Ateneu les Bases el 28 de març dins del cicle «Plomes que ens han precedit», presentat per Lluís Cerarols, director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a la Catalunya Central. Pérez coordina el cicle de conferències que té l'objectiu de rescatar literats rellevants que han quedat oblidats. «Treure'ls de l'ombra i mostrar-los a la llum» és la voluntat dels organitzadors d'aquest cicle de conferències que va començar el dia 22 a Berga amb Jaume Huch que va parlar de Josep Fornell. Davant d'un públic majoritàriament familiar de l'escriptor, amb la seva filla M. Neus al capdavant, Pérez va optar per anar a l'arrel d'un autor que reconeix que no coneixia. Regidor de Cultura d'ERC a l'Ajuntament de Manresa, a la Segona República, Vicenç Prat va contribuir amb l'aportació del col·legi de la Renaixença a la ciutat, que ni tan sols s'ha dignat a dedicar-li un carrer. Construïm un país de cara enfora i no sabem valorar les aportacions autòctones com Prat, «un dels grans manresans del segle XX». En llegir-lo, el va fascinar per la seva cultura, saviesa i coneixement. Inicialment, el valora com a joier menestral i polític, però acaba reconeixent que és un dels grans escriptors locals que ens cal reivindicar per la seva condició d'intel·lectual íntegre, responsable, honrat, lúcid i transparent. Recorda Lluís Calderer que es va cuidar de fer l'edició per al Centre d'Estudis del Bages de les seves Memòries (1902-1957), així com «El llibre Verd, una visió parcial de Manresa», amb il·lustracions d'Anselm Corrons, on, entre altres qüestions, reflecteix fidelment el paisatge de Manresa, i el Romanço d'amor i de guerra, de 1937, «que considero que té un nivell literari no tan interessant». Tot i així, el posa al capdamunt de la palestra perquè com a joier agafa la pedra bruta i n'intenta extreure el millor d'ella mateixa i davant d'una situació conflictiva, lamentable i tràgica en treu el millor per viure, malgrat el patiment i el dolor.
Els fets del Sis d'Octubre de 1934, Prat els va pagar molt cars i va anar a la presó, però, lluny d'adoptar una posició hagiogràfica, Pérez vol «que tots surtin d'aquí amb ganes de llegir les seves Memòries», perquè diuen coses, com per exemple que davant d'un conflicte cal tenir una posició equànime. Si la intel·lectualitat dels republicans espa-nyols va optar per quedar-se quiets i veure com anaven els esdeveniments, per entendre dretes i esquerres, Pérez creu que actualment no anem per aquest posicionament sinó que «hem entrat en un moment apassionant, però descerebrat». Prat, l'abril de 1936, va presentar la dimissió política perquè la situació no s'aguantava per enlloc; qüestió que hem oblidat massa sovint. S'han idealitzat aquells anys, però hi havia gent assenyada que deia que no era tot tan fàcil. Ell havia viscut situacions molt dures i agafa consciència de quines són les conseqüències dels actes. S'ha parlat dels anys fascinants dels intel·lectuals de la República, però «no hem anat al cor del què ens deien». És molt important escoltar el que va ser dit abans de nosaltres, per llegir-ho, integrar-ho i sublimar-ho. Les referències de Prat Brunet eren Voltaire, Rousseau, Sant Agustí. «Quan hem associat el mercat de benefici econòmic com una manera d'entendre la vida respecte del que de veritat és, Prat encara ens està tocant el cor, la ment i ens porta a pensar».
Oriol Pérez reflexiona sobre la base de la saviesa de les Memòries sobre diversos temes: la suposada independència de Catalunya, «essent un cos tan petit i tenint en Barcelona un cap tan gran»; el posicionament de Cambó; critica l'Orfeó Manresà, fet que li van recriminar; o l'immigrant murcià decisiu en els moments electorals; davant la confrontació per les batalles del Bruc va afirmar irònicament: «Manresa podrà ser imitada però no serà mai Igualada». Prat encara pot ensenyar moltes coses perquè la relectura de la seva obra indica camins de reflexió que sense la seva contribució mai hauríem tingut. Una darrera qüestió uneix Prat i Pérez, la seva passió per la música, de manera que la conferència va acabar amb un fragment d'una de les suites de Bach.
