Cau pedra, i després plou i després surt el sol amb aquella llum purificadora que insufla vida a tot el que toca. Els paraigües acolorits ho semblen més. Els vermells són més vius, els verds més llampants, els cabells de la noia que s'aixopluga al portal de l'edifici semblen més bonics encara. Li diria si sap tota la bellesa que desprèn en aquest instant, però no goso. Em concentro a esquivar els bassals. Camino assaborint la llibertat de cada pas. Escolto el frec de les meves sabates sobre el terra humit i noto les gotes de pluja que regalimen motxilla avall. Umbrella. Parapluie. Paraules boniques. Només és aigua.
Surto del Barlins, sota aquesta pluja, després de participar en la lectura de contes col·lectiva que va escriure Oriol Junqueras als seus fills, Lluc i Joana, des de la presó. Al conte «L'home de l'eclipsi», Junqueras parla a les seves criatures d'Aristarc, la primera persona de la història que va dir que la Terra girava al voltant del Sol. «Molta gent es va enfadar amb ell. No us ha d'estranyar, perquè fins llavors tothom afirmava que tot girava al voltant de la Ter-ra, perquè la Terra era el centre de l'Univers. I Aristarc, malgrat que va ser durament criticat i insultat, va mantenir les seves creences. Amb valentia. I avui sabem que qui tenia raó era ell». Llegeixo una part d'aquest conte -concebut, escrit i pensat per a uns altres infants- amb el meu fill petit escoltant-me entre el públic. M'incomoda, per un instant, el privilegi de la seva proximitat.
L'advocat de Carles Puigdemont i un dels èxits de vendes d'aquest Sant Jordi, Gonzalo Boye, deia aquesta setmana, a Manresa, que la presó és una pèrdua de temps. No ensenya res. És un ajornament de la vida. Només et pot donar bons amics. En acabar l'entrevista dins del cicle Pessics de Vida, a l'auditori de la Plana de l'Om, el lletrat va saludar dos d'aquests amics manresans amb qui va compartir temps de reclusió. Mentre els veia conversar se'm va fer present una de les frases que li va dir el seu pare, i que Boye havia recordat pocs minuts abans en un auditori ple: «Nunca te metas en algo que tenga techo». Li va dir, és clar, referint-se al fet que s'impliqués en projectes que li permetessin avançar, que tingués camí per recórrer. No saps mai on et pot arribar a portar la reflexió d'un pare (o d'una mare) dita en el moment oportú.
Improviso una reunió de feina en un banc públic. Són aquelles trobades sense hora ni data a l'agenda que m'agrada que succeeixin. La presó -de nou- apareix a la conversa. El meu interlocutor em diu que Jordi Cuixart i Txell Bonet tornaran a ser pares. Li responc que sí, que n'estic al cas. Convenim que no hi ha cap més ferm compromís amb l'esperança i amb el futur que engendrar vida, i ens acomiadem acompanyats per un vent molest i el desig que s'encalmi.
