Ens ha deixat en Soria, en Josep Soria Clotet, un vell militant socialista fundador del PSC. En Soria va ser un socialista conseqüent sempre, a tota hora, primer des de la fàbrica on va muntar la UGT del Berguedà i després des del partit, pel qual l'any 79 es presentà i fou escollit regidor a la ciutat de Berga. En Soria desprenia bonhomia per quatre costats, era gairebé impossible enfadar-s'hi, això sí, defensava el que creia amb arguments i també amb contundència. Ara fa uns anys, quan la família Camps va decidir fer saltar pels aires el PSC a Berga i de rebot al Berguedà, en Soria es va mantenir fidel als principis fundacionals i es va posar a treballar per reconstruir-lo. Coses del destí, el diumenge dia 26 els berguedans podran triar entre en Ramon Camps (fill), reconvertit ara a candidat d'ERC, i en Soria, fent el seu últim servei, a la candidatura del PSC.
Aquesta setmana de dolor, també, ens ha deixat Alfredo Pérez Rubalcaba, diria que a aquestes hores ja s'ha dit tot el que es podia dir d'ell, al final tot es resumeix en què era un molt bon polític, ni més ni menys. Alguns ho assenyalen com un fet extraordinari, les seves genialitats ho eren, però al seu dia a dia era un home que tractava d'arribar a acords amb d'altres que pensaven diferent. Tot i que havíem coincidit en actes i reunions, el vaig començar a tractar en el temps de la reforma de l'Estatut. En aquells dies jo estava a Palau de Mar, seu de la delegació del Govern, i allí es feien les reunions discretes de negociació entre ambdues parts, en les estones de descans venien tant ell com en Fran Caamaño, després ministre de Justícia, i es deixaven caure al sofà físicament esgotats. De seguida que agafava una miqueta d'aire, ens donava un paper i ens deia, «esto como lo interpretais?». Segons quina fos la resposta, la reacció era immediata, «habrá que darle la vuelta». Van ser dies molt intensos i en guardo el millor dels records.
Ara hauria d'explicar la meva topada amb l'Alfredo, com aquell que penja la foto d'instagram, però ni he fet una cosa, ni faré l'altra. La meva relació amb ell va ser molt normal, amb alts i baixos, amb moments força tensos, algun d'ells fins i tot durs, però sempre des de la lleialtat al projecte. A la fi tot es resumeix amb el seu famós «es que no lo ves? No, Alfredo, no lo veo».
La setmana portava més disgustos, aquest sincerament sobrer. Un descerebrat d'Arran penja un tuit, a part d'injust, de mal gust i fins i tot ofensiu. El més greu del cas és que, com que ho va fer «un dels seus», aquí ningú ha estat capaç de condemnar-lo, com molt bé ho feia veure Regió7 dimarts. Que trist que, en aquest país, partits polítics que són a les institucions són incapaços de condemnar aquests tipus d'actituds, vinguin d'on vinguin, perquè degraden la convivència.
I com que les desgracies mai venen soles, mentre escric aquest article, sembla que es confirma que Esquerra no deixarà que en Miquel vagi a presidir el Senat. Poden posar les excuses que vulguin, però el cert és que, a part de contravenir el Reglament del Parlament de Catalunya en l'article 174. 4., estan posant traves a una operació política d'ampli abast. Una operació que portava un bri d'esperança per començar a desembullar el cabdell. Soc conscient que van en coalició amb els antics «batasunos», però farien bé escoltant el president del PNB, que els ha dit que no s'entén la seva decisió. Alguns es creuen grans estrategs i no s'adonen que destruir els ponts que s'intenten construir només els porta al fracàs absolut.
