Quan moltes de les competicions esportives arriben al final de temporada, sobretot les d'equips, és el moment de fer balanç, de posar notes, de veure si els objectius previstos s'han aconseguit o no. En alguns casos, però, no s'assoleixen els reptes per ben poc, malgrat que el treball de la temporada hagi ha estat semblant al que sí que obté l'èxit. Això també passa en l'anomenat esport de formació, sobretot en categories en les quals la competició i, per tant, l'obtenció de bons resultats gairebé s'imposa al que és estrictament aprenentatge. Dissabte vaig viure de prop un d'aquests casos. Al Congost, els equips cadets de futbol del Manresa i de la Fundació Terrassa s'hi jugaven un preuat ascens a la màxima categoria, la Divisió d'Honor. Tots dos conjunts van arribar a la darrera jornada amb possibilitats, però només un podia obtenir el premi. En aquest sentit, allò que es diu que «l'important en l'esport és participar» no va consolar el grup de jugadors, tècnics i aficionats de la formació que no va aconseguir l'ascens. Mentre els del Manresa festejaven la victòria i el gran repte assolit amb la seva gent, els de la Fundació Ter-rassa es consolaven els uns als altres per la dolorosa derrota, aplaudits, això sí, pels seus seguidors, que reconeixien l'esforç que havien fet sobretot al llarg de la temporada. Hi ha qui diu que de les derrotes també se n'aprèn. L'esport també té aquestes coses, i segurament situacions com aquesta del Nou Estadi són les que el fan més atractiu.
