Realment, posats a fer balanços dels resultats electorals de diumenge passat, el cas de Manresa se n'emporta la palma. Mai no han tingut tanta raó com ara aquells candidats que, en l'ultimíssim acte de campanya, acostumen a suplicar als fidels i simpatitzants que no donin cap vot per perdut i que arrepleguin totes i cadascuna de les aparents engrunes que no queden lligades d'amics, familiars i coneguts: el cas de la capital del Bages els ha confirmat que simplement deu vots poden donar una alcaldia. L'autor d'aquest article no va aconseguir ser alcalde d'Igualada el 1979 per una diferència de vint-i-set vots: sempre havíem dit que aquest era un cas extraordinari, qui sap si irrepetible; ara mateix, però, les eleccions manresanes han batut el rècord en una població amb un nombre més elevat d'electors. I no sé si podríem parlar d'un cas relativament semblant en les grans magnituds de Barcelona, encara que les xifres no siguin tan vistoses.
A Igualada, per cert, també s'obrirà un nou cicle polític municipal, encara que no canviï el color polític dominant. Junts x Igualada ha perdut la majoria absoluta i ni tan sols en un cas remot no pot comptar amb els vots del PP (com havien fet els convergents en el passat), perquè aquest partit ha desaparegut del consistori, i la regidora solitària de Ciudadanos, a part de trobar-se també en una esfera política radicalment diferent, tampoc no té capacitat d'inclinar majories. Per tant, Marc Castells, que ha passat pel tràngol dolorós de perdre la condició de diputat provincial i, pitjor encara, la presidència de la Diputació de Barcelona pocs mesos després d'haver-hi arribat, ha de prendre ara una decisió molt important, sobre la qual encara no s'ha manifestat amb claredat: o mirar de pactar amb ERC per assegurar-se una legislatura tranquil·la -cosa que l'obligaria avui dia a importants concessions- o governar en minoria i veure's amenaçat constantment pel bloc majoritari de l'oposició.
Aquesta oposició, per cert, també ha canviat en la composició interna. ERC, amb Enric Conill al capdavant, ha aconseguit dos regidors més dels que tenia i li tocarà inclinar la balança municipal en un sentit o un altre. Per contra, el projecte de Jordi Cuadras, que es presentava com «el nou alcalde» i que aspirava a reeditar el vell model de l'Entesa per Igualada (és a dir, PSC + IC), s'ha saldat amb un fracàs i els dos partits coalitzats s'han limitat a repetir el nombre de regidors que ja tenien (quatre). Finalment, la CUP, que ha repetit amb dos regidors, no pot amagar tampoc el seu desencís per no haver satisfet unes expectatives més altes.
Tanmateix, hi ha una dada important a considerar, en el cas igualadí: malgrat les diferències radicals entre els independentistes i els partidaris del 155, els tres partits de l'oposició mantenen posicions molts similars en temes crucials de la ciutat que Junts x Catalunya no ha abordat fins ara: penso, per exemple, en l'elaboració urgent d'un nou POUM, en la municipalització de la companyia d'aigües o en l'impuls efectiu d'una autèntica política d'habitatge. Són tres casos, i n'hi ha d'altres, en què la formulació d'una posició comuna pot tombar clarament la majoria del consistori i, per tant, fer adonar a Marc Castells de la nova realitat que se li obre sota els peus: una oposició sòlidament unida en els projectes de ciutat suposaria un canvi substancial en la governació d'Igualada.
Com que ja se m'acaba l'article, no puc comentar altres coses importants que han passat a l'Anoia: sobretot, la caiguda de Teo Romero a Montbui, la victòria d'ERC a Òdena, la nova consolidació del PSC a Vilanova o l'àmplia majoria de Jordi Badia i ERC a Calaf. Però ja se sap que unes eleccions municipals impliquen per definició realitats electorals que depenen de la situació de cada cas, de manera que no resulta gens fàcil generalitzar.
